Un país perdedor

Potser sigui per aquell argument, tan suat, que un país que celebra la seva Diada Nacional el mateix dia que va patir la seva derrota més definitiva, només pot ser un perdedor de mena. I aquesta és la llosa que carreguem els catalans, la de ser uns losers incorruptibles, amb l’únic dilema de si el que ens passa com a poble és que senzillament no estem preparats per guanyar o, el que seria pitjor, hem acabat agafant gust a això de sentir-nos derrotats. En el cas de l’independentisme, aquest tret distintiu ja voreja allò paranormal. Perquè no hi ha explicació a aquesta obsessió per l’autoflagel·lació i a caminar tot el dia amb el cap cot, minimitzant les conquestes, per minses que siguin, que s’assoleixen com a moviment. L’últim exemple, és clar, és el de l’amnistia, una victòria política sense pal·liatius i que s’acredita com a tal a partir de la reacció defensiva i delirant de la més alta judicatura espanyola, però que aquí ha estat saludada amb això, amb un “sí, però…” reiteratiu per part d’aquells acostumats a abocar aigua al vi. Tampoc, però, no ens ha d’estranyar tant, veient que al voltant de l’1-O, aquella gesta de la qual els americans ja haurien fet tres seqüeles a Netflix, és el mateix independentisme qui s’encarrega, ell solet, de restar-li càrrega simbòlica i política a còpia de debats semàntics i estèrils. No hi ha, doncs, victòria possible ni a curt ni a llarg termini, perquè això implica tenir actitud. La mateixa que et porta a minimitzar discrepàncies i, alhora, a fer pinya amb els objectius comuns, aplicar la intel·ligència estratègica, arrenglerar les files i perseverar, i molt, en el propòsit. Però hi ha un argument molt més simple, que hauria de ser definitiu per fer aquest reset col·lectiu tan necessari: Perdre és una llauna i t’aboca a un estat d’ànim abatut, mentre que només cal veure la Cibeles per intuir que això de guanyar, i fer-ho per sistema, ha de ser francament l’hòstia.