Lorca

Aristòtil deia que: “La història explica el que va passar; la poesia el que hauria d’haver passat.” I recordo aquesta màxima ara que fa 125 anys del naixement de Federico García Lorca. El 15 de juny de 1899. Capbussar-nos en el seu univers poètic tant ens acostarà al més festiu, brillant i lúcid com al més dramàtic i lúgubre que els seus versos ja van anticipar. Però sobretot serem testimonis del triomf de l’amor. De tota mena d’amor. De l’amor entre homes, entre dones, entre germans, entre amics… de l’amor, en majúscules. I serem conscients, també, de com l’amor a la poesia, a l’educació, és molt superior a l’amor a les ideologies, a la política, a les armes o a la guerra. Que només genera dolor. I dic això perquè vivim en un país que encara no sap on és el cadàver de Lorca. Ell només és el símbol dels milers de persones que segueixen enterrades a les cunetes. I és una metàfora de la ferida oberta en una societat que encara no té resolt el problema de les víctimes del franquisme. Perquè, tants anys després, encara hem de parlar de recuperar la memòria dels vençuts, de treure’ls de dins les fosses on encara els voldrien silenciats. És molt més que un deure. És una obligació i és de justícia parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai si no deixem que els toqui l’aire. Encara que facin mal. No es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per 40 anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, de forma digna i decidida, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per a tothom. Maite Alberdi, directora de cinema xilena de La memòria infinita, diu: “La forma de reconstruir la memòria col·lectiva és des de la memòria emocional. La memòria històrica es construeix narrant el dolor.” Tractar el dolor des de l’amor, com feia Lorca.