Ara que plou

Aquests dies que plou, hi ha una activitat molt interessant a fer a Barcelona. Ho és l’activitat i també el lloc on es proposa, el magnífic espai del Pati Llimona, al cor de Ciutat Vella. A més a més, la pluja esbandirà els turistes que ho omplen tot i arribar a aquest edifici que transita per tots els temps de la mil·lenària capital de Catalunya serà encara més fàcil.

El que s’hi proposa és una exposició que encaixa perfectament amb un dels trets característics de la civilització romana que hi ha en l’origen de l’edifici: l’aigua. Els llatins van domesticar l’aigua, capturant-la allà on brollava i conduint-la fins on feia falta a través d’aqüeductes impressionants. Són els antecessors dels grans enginyers hidràulics que segles després van inventar la manera de contenir l’aigua en grans embassaments per poder-ne disposar després, segons les necessitats. Això, sempre que n’hi hagi, d’aigua.

I aquest és el drama, perquè tot i que aquests dies continua plovent i els embassaments catalans van incrementant reserves, és indispensable no oblidar la gravetat de la sequera que ha posat un nus a la gola del país, un territori que s’ha anat assecant i ressecant fins a arribar quasi a l’extenuació.

Una de les millors maneres de continuar prenent consciència de la necessitat de ser curosos amb l’aigua i canviar la relació que la societat estableix amb aquest element indispensable per a la vida és visitar la mostra que fins al 15 de juny hi ha exposada al Pati Llimona. Certament, no queden gaires dies, però sí que des d’avui i fins dissabte hi ha prou previsió de pluja per descartar qualsevol activitat a l’aire lliure i decidir-se a anar-hi.

Amb el títol Crònica d’un miratge, Àngel García i Laura Millan retraten i expliquen tota la duresa de la Catalunya col·lapsada per la falta de pluja. És un treball periodístic oportú, d’aixecar acta de la Catalunya assedegada, però també una feina que vol remoure consciències i fer evident que, més enllà de si plou o no plou, el tracte que l’individu estableix amb l’aigua és fonamental de cara a prevenir futures necessitats. I, certament, encara falta molta pedagogia, molta presa de consciència.

Els autors de la mostra han visitat 28 escenaris, i tots expliquen les múltiples cares dels efectes de la sequera. Han fet ús d’un dron –com també ha fet el fotògraf Josep Maria Montaner en el llibre La Catalunya emergida– per captar les imatges a vista d’ocell, i han baixat a l’immens dipòsit d’aigües pluvials que hi ha sota el parc de Joan Miró de Barcelona, on la sequera és buidor, una gran sala de columnes sense aigua, com una basílica dels temps romans sense togues, ni sacerdots ni vestals.

Plogui o no plogui, en aquest país tot porta a Roma. Per això, l’exposició ensenya una fotografia d’un conjunt de cases de Sant Cugat del Vallès, cadascuna amb la seva piscina destacant al jardí, evolució moderna de l’impluvium o les termes, antic costum d’anar a prendre el bany en un espai públic. Les ciutats romanes tenien les termes públiques, en funció de les necessitats o la població. Ara és evident que la netedat vinculada a l’oci ha evolucionat tant que a Sant Cugat, per exemple, hi ha registrades 4.867 piscines. Que si no plou, com a mínim, Déu ens agafi ofegats.