Rull

Detecto que més enllà de les espe­cu­la­ci­ons sobre el pacte que ha permès a Josep Rull pre­si­dir el Par­la­ment i la sor­presa gene­ra­lit­zada quan va aparèixer el seu nom, la seva elecció ha gene­rat un con­sens agra­da­ble, fins emo­tiu i tot. Per això no m’ha sorprès que avui coin­cidíssim amb el peri­o­dista i arti­cu­lista d’aquest diari Tian Riba a par­lar de Josep Rull. Podria haver deci­dit bus­car una alter­na­tiva a aquest arti­cle. Lla­rena, els fis­cals i el Suprem en pes podrien haver estat una bona excusa, però em temo que ens dona­ran argu­men­tari per dies. Sem­bla que hi ha una certa una­ni­mi­tat (i això en l’inde­pen­den­tisme és tot un repte) que el tarannà de Josep Rull encaixa com un guant a la pre­sidència del Par­la­ment i com a segona auto­ri­tat del país. A banda d’aquest ele­ment, gens menor, em satisfà que la ins­ti­tució del país que ens repre­senta a tots l’hagi ele­git, un reco­nei­xe­ment a la dig­ni­tat de tots els que han patit presó i exili. En aque­lla tar­dor con­vulsa i il·lusi­o­nant de l’1-O, Josep Rull segu­ra­ment era per a molts un actor secun­dari. Con­fesso que el vaig des­co­brir el dia del seu al·legat final al con­vent de les Sale­ses Reials de Madrid davant el tri­bu­nal de Marc­hena. Catorze minuts d’un dels dis­cur­sos més dig­nes i emo­tius que es van sen­tir en aque­lla sala. El seu to, la seva con­fron­tació pau­sada però irre­duc­ti­ble mal­grat el pes dels setze anys de presó que li dema­na­ven amb un argu­men­tari ridícul. Aquell dia vaig pen­sar en el tri­bu­nal i com es podrien atre­vir a con­dem­nar un home com aquell. Com els va dir vostè, senyor Rull, l’espe­rança és més pode­rosa que la por.