El modificador

El projecte de climatitzar una platja de Sitges té un interès que depassa l’àmbit local. Sembla que es tracta d’escalfar, mitjançant l’energia solar, la sorra i una franja de mar, de manera que l’objectiu immediat és perllongar això que en diem la “temporada turística”. Per tal de superar els límits de l’estacionalitat, hi ha zones turístiques que fan campanyes promocionals a base d’oferir preus més econòmics, facilitats per a congressos i convencions i tota mena d’al·licients. Poder assegurar “platja càlida” tot l’any seria, realment, una arma propagandística excepcional.

No tinc cap detall del projecte ni m’imagino què pot ser aquesta “arquitectura bioclimàtica” que diuen que és el secret de l’eficàcia i alhora de l’estètica de la solució proposada. En tot cas, la idea, deia, va més enllà de l’interès local i s’integra en un esforç d’imaginació a favor de la utilització de les energies naturals.

L’home evoluciona –per a bé o per a mal, ara no ho discutiré– a força de contradir la natura. L’home, a l’inrevés de tots els altres éssers vivents, és un modificador; les plantes i els animals són uns conservadors dels cicles i dels equilibris. L’home els trenca, els recompon o els inventa. Partint d’aquest fet, sempre m’he oposat a considerar més “humà” allò que és més biològic o més instintiu, que és l’opinió que manifesta molta gent quan diu, per exemple, que l’expressió parlada té més “humanitat” que l’escrita; ben al contrari, penso, l’escriptura és característicament humana, perquè cap animal no escriu, mentre que molts tenen un llenguatge de sons o de gestos. Allò que defineix l’home és la seva capacitat de superar l’estadi natural creant artificis, i per això un cotxe, una màquina d’escriure o una ampolla de plàstic són objectes molt més humans que els nostres propis ossos, i unes ulleres són molt més humanes que els ulls, que és un òrgan que compartim amb moltes espècies animals.

Som capaços d’escalfar platges a l’hivern i de fabricar neu artificial per poder esquiar fora d’època. Som uns sistemàtics trastornadors de l’ordre que hem trobat. Si no ho fóssim, encara viuríem a les cavernes, o l’espècie s’hauria extingit.

Una altra cosa és el control adient de la capacitat modificadora. Penso que l’evolució humana ha estat, en el camp tecnològic, tan accelerada els darrers temps, que sovint som víctimes de la nostra aptitud d’artifici. Es podria dir que, des d’aquest punt de vista, som “nou-rics” i estirem més el braç de la tècnica que la màniga de la necessitat.

Fem servir el cotxe quan no cal. Ens deixem enlluernar per les nostres pròpies creacions. Aquests dies ho podem comprovar amb l’ús de l’aire condicionat en alguns locals públics. Sovint el fan funcionar amb una potència excessiva, o sense tenir en compte la temperatura exterior. El mateix passa amb la calefacció, quan ve l’hivern. Sembla que tenim més intel·ligència per a crear artificis que no per a regular-ne l’aplicació. Goso dir que aquest descontrol és, en els nostres dies, molt i molt “humà”.