Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Pedres màgiques
Avui és Sant Pere, i ahir en parlàvem, recordant la relació entre Pere i pedra. No m’hi va cabre, però, una referència a una de les creences o costums més antics i curiosos de la humanitat: que les pedres tenen ànima o són habitades per un esperit. Que a un objecte tan inert com una pedra se li hagi pogut atribuir aquesta condició és una de les proves més irrebatibles de la fantasia humana.
En el folklore català trobem que no és bo de donar puntades de peu a les pedres que hi ha al camí, perquè és possible que aquella pedra sigui l’ànima d’algú que ens vol saludar o ens necessita. Hi ha, a més, un costum molt generalitzat: quan som davant d’un abisme, llançar-hi una pedra al fons. És una tendència instintiva que tots hem sentit en un moment o altre. Sembla que és la supervivència d’una litúrgia molt primitiva, en l’origen de la qual hi ha un acte d’oferiment al geni del lloc, i la pedra simbolitzava el tribut d’una ànima. Les pedres que defineixen els enterraments prehistòrics són interpretades també com una colla d’ànimes que havien de fer companyia al difunt, i la veritat és que a moltes cases de pagès s’han conservat, vora la llar, determinades pedres –a vegades la denominada “pedra del llamp”– que a través de generacions eren especialment valorades, com si representessin un geni familiar.
Hi ha pedres venerades, pedres mítiques, pedres a les quals s’atribueix tota mena de facultats, fins i tot fecundants, i la pedra ha estat missatge de mort –l’apedregament clàssic– i també d’amor: “Qui tira pedretes tira amoretes”. O els versos tan bonics de la cançó “El fill del rei”:
El fill del rei passava
sota pont d’or,
tira una pedra enlaire,
toca l’amor:
–T’he fet mal, amoreta?
–Ai, algun poc,
algun poc i no gaire
enmig del cor.
Per si us interessen les receptes quimèriques us faig saber que si la nit de Sant Joan hom recull dues pedres d’una vinya i les tanca dins una caixa, i no l’obre fins passada una setmana, les trobarà convertides en dos dimoniets.
Si voleu provocar un xàfec, passegeu per una vinya una carreta carregada la meitat de pedres i la meitat de pa.
I una altra meravella: qui fa una pila de pedres tan alta com ell i aconsegueix de saltar-la podrà passar per damunt de l’arc de Sant Martí i canviar de sexe.
Quan els castellans diuen allò de “menos da una piedra” s’equivoquen, doncs. Les pedres tenen la fèrtil virtut del poema. Perquè, digueu-me: no és un poema-acció la creença segons la qual qui es vol casar abans d’un any ho farà si té temps de girar una pedra de terra mentre cau un estel?