Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Lliçó cultural d’estiu

Aquest estiu la Barcelona de l’espectacle s’ha animat força. Ahir parlava de l’èxit dels recitals de Maria del Mar Bonet a la plaça del Rei; ara hi actuaran, successivament, Ramon Muntaner i d’altres cantants. Raimon ho farà al Teatre Grec, on per cert s’han presentat espectacles molt interessants. A Zeleste s’ha celebrat un festival de jazz, i a l’antic hospital de la Santa Creu, els dimecres, s’ofereixen les ja tradicionals Serenates al Barri Gòtic. I més coses, és clar, sense comptar la programació de teatres i cinemes.

Penso que hi ha dos fets que poden ser subratllats. En primer lloc, comença a trencar-se el tòpic que “a Barcelona, a l’estiu, no es pot fer res”. Alguns empresaris n’estaven absolutament convençuts, com si tothom fos a la costa o com si els qui es quedaven aquí fossin partidaris de la becaina constant. Només es justificava el gènere “frívol”, l’espectacle “refrescant”, etc. Ara resulta que l’estiu no és cap inconvenient per a fer una bona taquilla si allò que es presenta té veritable qualitat i desperta l’interès de la gent, i el juliol i l’agost són perfectament compatibles amb la cançó més “seriosa”, amb Shakespeare o amb Vivaldi. Jo celebro aquest èxit, que animarà sens dubte els serveis de cultura de l’Ajuntament i les entitats que patrocinen aquestes iniciatives. El que era estrany era que una ciutat com Barcelona renunciés a l’estiu a tenir un batec cultural prou fort, i d’uns anys ençà aquest batec ha augmentat. Goso dir que fins i tot la concurrència és més nombrosa a l’estiu que a l’hivern, potser a causa de l’horari intensiu, d’una altra disponibilitat del temps i, aneu a saber, de ressorts psicològics dels barcelonins inquiets que s’estan aquests dies a la ciutat.

El segon fet a considerar lliga amb el que acabem de dir: la utilització d’espais que a l’hivern no són aptes, com el Grec, la plaça del Rei, el pati de l’antic hospital de la Santa Creu. És molt agradable –tot i que enguany el temps no ha acompanyat– l’aproximació a diverses formes de cultura en uns marcs tan suggestius, històrics o populars. És una assistència que crea hàbit. La quantitat de joves que van passant successivament per aquests llocs és notable, i els espectacles constitueixen, en conjunt, una mena d’escola cultural d’estiu a l’aire lliure.

Curiosament, Barcelona té en canvi un dèficit de locals d’hivern aptes per a la gamma d’espectacles possible. Penso en dos, concretament: una bona sala de concerts per a música de cambra, més reduïda que el Palau de la Música, i una sala-teatre de dimensions i equipament tècnic idonis com a plataforma permanent de recitals de cançó. Una ciutat com la nostra hauria d’haver resolt aquest problema d’estructura. Els nostres avantpassats van fer el Palau de la Música Catalana, però nosaltres no hem sabut construir el Teatre Català, la Sala Casals, el Teatre de la Cançó… Hem d’invertir en eines bàsiques, si volem aprofitar l’impuls de la gent que –aquest juliol ens ho demostra– les vol fer servir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.