L’alcalde, no alcalde, compleix un any

En terminologia de Xavier Trias, fer un Collboni vol dir atrapar el poder al preu que sigui, a través de pactes impossibles que, aparentment, trencarien tot esquema de la lògica de la política (per cert, en té de lògica la política?).

Traspassant aquesta metodologia semàntica al mateix líder de Junts a Barcelona, està per veure encara què vol acabar dient l’expressió fer un Trias. D’entrada equivaldria a un reacció irada a un desengany que ho engegaria tot a rodar, malgrat que, segons com, caldria dir que es tractaria d’una ira temperada amb el pas temps, ja que del cèlebre “que us bombin a tots” ahir ja en va fer un any i la retirada del veterà polític encara no s’ha produït.

Caldria afegir aquí que la política no és mai allò que un polític espera que sigui. Hi juguen tants factors, hi ha tants vectors que fan que allò que un havia previst en un primer moment acabi complicant-se, com un cabdell de llana deixat en mans maldestres. I cal descabdellar i trobar el camí, i és evident que el camí de sortida del líder de Junts a Barcelona no ha estat tan ràpid com es presumia. Des d’aquest punt de vista es podria concloure que això de fer un Trias voldria dir trobar l’equilibri entre els cops de geni i les coses ben fetes.

Sigui com sigui, des d’ahir, l’adeu definitiu de Xavier Trias del primer pla de la vida política sembla que ja té data fixada i, segons va especificar ell mateix, quan aquest agost faci maletes per marxar de vacances ja no tindrà la condició de regidor. Sigui com sigui, allò que semblava que havia de ser un pas molt fugaç en el seu retorn a l’Ajuntament que va arribar a presidir s’ha acabat allargant durant un any, fet que ha generat una circumstància estranya, quasi de cohabitació.

Efectivament, durant 365 dies la casa gran de Barcelona es pot dir que ha tingut dos alcaldes, un que ho és perquè la suma contra natura de regidors de l’esquerra i de la dreta així ho van permetre i, un altre que no ho ha deixat de ser perquè, tot i fer anys que ja no ostenta la vara de primer regidor de la ciutat, aquell que una vegada ho ha estat, d’alcalde, se li reconeix per sempre més el mèrit.

Hi ha un costum bonic, en aquest país, consistent a mantenir el tracte a aquelles persones que han ocupat la presidència de les principals institucions del país, una conselleria o una alcaldia, un cop han abandonat les seves responsabilitats. És una cortesia política, i també ciutadana, i d’aquesta manera el país es va omplint de presidentes i presidents, conselleres i consellers, alcaldesses i alcaldes

Trias és, per tant, l’alcalde Trias, i serà sempre així. Jaume Collboni ho sap prou bé, i durant aquest temps, si més no, ha volgut mantenir les formes i la cortesia política i en tots els actes públics en els quals ha coincidit amb el seu opositor s’hi ha referit sempre com l’alcalde Trias.

L’alcalde que no ho és però a qui se li reconeix el mèrit ja va avançar ahir per on pot anar el seu comiat quan en el darrer ple agafi el micròfon i es dirigeixi a la corporació. “El problema d’aquesta ciutat és la pobresa”, va dir. Doncs ja ho saben, antics, actuals i futurs alcaldes i alcaldesses. I que tothom se senti interpel·lat, que tothom hi posi de la seva part per superar-ho, i a veure si per una ocasió la política passa a ser una activitat carregada de lògica.