Iceman. Campió de Fórmula 1

Quina lliçó, Kimi Räikönen. Han guanyat la maduresa, la paciència i la discreció. Potser que en prenguem nota, perquè és l’única manera de fer prosperar els modestos, els eterns tercers (dins o al marge) de la disputa. La guerra dels boxs ha acabat saltant al circuit, i tu has pogut derrotar l’entorn; has driblat els teus rivals, però també la xafarderia, la renyina, la conspiració, la malícia i la incontinència.

A més de vèncer Ron Dennis, l’escuderia McLaren, i fins i tot aquesta galdosa FIA que aviat serà la TIA d’en Mortadel·lo, després de convertir un esport en un joc de rol tecnopolicíac. Déu n’hi do, Kimi, tu que eres l’etern perdedor, aquell nano que sempre prometia i que mai no consumava. O l’Iceman, l’home de gel que no coneix el riure; calmat, glacial, calculador. Sospito que ha estat aquesta fredor el que t’ha permès navegar amb èxit entre els motors rescalfats i el quitrà bullent de la pista.

De passada, ens has estalviat la fatiga de veure el triomf d’algun dels minyons consentits, i d’haver de suportar la pluja d’imatges del nano embolicat amb la bandera de torn (desproveït del color mexicà i l’alegria ben plantada de la Paulina Rubio). No puc evitar adoptar-te, Kimet, perquè tens un cert aire d’honorable català; inexpressiu, armat de fets i no pas paraules –en versió triomfant, és clar–. O mira, encara que sigui per homenatjar una cosa tan nostrada com la dièresi. Em sento a prop de la teva finesse, finès.