Elogi del pedaç
La meva infància són records d’un pati de Garrigàs i d’un hort arrecerat on maduraven, no un sinó dos presseguers. La memòria també em reporta que eren anys amb vells que anaven planyent-se dels canvis propiciats per la bonança econòmica i que solien afectar l’estalvi de consuetud. De la panera de cosir van quedar-ne de seguida arraconats l’ou de sargir mitjons i aviat la mateixa panera, i dels hàbits de costura de les mestresses, l’hàbit d’apedaçar i de calçar-se el didal van quedar relegats. Eren els anys de declivi de la sobrietat sistemàtica, però encara en quedava perquè els petits n’heretéssim els gens que encara avui ens condicionen el dia a dia, si més no a una part de la nostra generació; fins al punt que, no diré que ens escandalitza, però sí que ens sorprèn l’alegria amb què es malbarata la roba, els aliments, els electrodomèstics, els cotxes... Ja que parlem del menjar, recordo que, sobre la fruita que venia l’àvia a la gavella, de tant en tant el pare exclamava: –Aquests plàtans –o préssecs, peres...– s’haurien de menjar... El comentari indicava que a partir d’aquell moment les postres sistemàtiques serien plàtans –o préssecs, peres...– fins que les peces macades s’haguessin acabat i no s’haguessin de donar... als porcs. La roba calia –paraula heroica– esquinçar-la, és a dir portar-la fins que estigués gastada per l’ús reiterat; era quan molts vestits de casament acabaven el seu cicle com a mortalla de l’usuari. No cal que digui res de reparar qualsevol artefacte mecànic o elèctric...
Tot això porta a evocar moments de L’auca del Sr. Esteve de Rusiñol. L’avi, parlant amb la seva jove, una dona malaltissa que no pot fer gaire res, li etziba: “...no has guanyat però has estalviat”. I, més avall, quan la recent muller de l’Estevet exclama decidida que, si fa tard per dinar, “...m’ho menjaré reescalfat”. Llavors el Sr. Esteve, entusiasmat, comenta a la noia i al seu pare: “Reescalfat! I quin bell mot! Reescalfat és tot un dicteri d’economia i de casa. Ens dona una filla... perfecta!” Cert, Rusiñol fa més d’un segle ho escrivia per fer riure, però avui, quan s’aboca a les escombraries mitja paella o les costelles a la brasa que han sobrat, resulta entendridor.