El papagai

Un papagai estava enfilat dalt d’un arbre i, al costat, hi tenia un corb. Al peu de l’arbre hi havia un mico que havia posat un manat de llenya damunt d’una lluerna perquè es pensava que era foc. El mico bufava i bufava cap a la lluerna amb la intenció que s’encengués la llenya per poder-se escalfar. Des de dalt, el papagai cridava al simi que deixés de fer el sòmines, que allò no era pas foc, sinó una lluerna. El corb, estoicament, anava dient al papagai que no calia advertir ni ensenyar res a aquell que no vol rebre cap mena de consell ni de correcció. Tot i això, el mico no parava de bufar, i el papagai cada cop s’esgargamellava més sobre la qüestió; el corb, flegmàtic, amonestava el papagai per la seva pèrdua de temps mirant de corregir allò que la natura havia fet malament. Finalment el papagai va baixar de l’arbre i es va acostar al simi per explicar-li millor allò que li deia... Tan a prop s’hi va acostar que el mico, a la fi, el va atrapar i el va matar.

Aquest és un fragment del Llibre de les bèsties inclòs en el Fèlix o Llibre de meravelles, del savi beat Ramon Llull, lectura que hauria de ser obligatòria en l’ensenyament a les escoles del nostre país (en el català actual per fer-lo més mengívol). Però, com tots sabem, la demencial i presumptuosa posició educativa actual considera que és un anatema obligar a llegir, més encara si es tracta de clàssics. El llibre, escrit entre el 1288 i el 1289, no és del gust dels nostres caps d’ala contemporanis perquè Déu hi és per tot. I això, dins el neoanticlericalisme, irrita el pensament dominant. A través d’una lectura serena i sense prejudicis, podem trobar en el Llibre de les bèsties de Llull una mena d’avançament simbòlic del que serà El príncep de Maquiavel. Sé que dir això és molt agosarat. Que ni les èpoques, ni els països, ni les circumstàncies no són pas les mateixes. Tanmateix, les dues obres tenen un fort lligam pel que fa als valors morals que ha de tenir present tot aquell qui exerceixi el poder (la lleialtat i la perfídia) i esdevé també un manual d’advertència a un governant o president de partit quan és estúpidament dominat per intrigants consellers o companys de camarilla.

El petit exemple o història narrada més amunt, pertanyent al sisè capítol del llibre, té un gran interès per als qui seguim els afers de la res pública nostrada. Hi besllumem un personatge que massa sovint veiem en la política catalana. El papagai, o més ben dit, un gran estol de papagais de totes les tendències branden de branca en branca dins el nacionalisme català, fins que fan atots. Des de l’esquerra lerrouxista disfressada d’independentista, a l’esquerra que perd l’oremus per ser amics amb les esquerres nacionals espanyoles, passant per una mena de socialdemocràcia liberal que fa temps que ha perdut bous i esquelles. Papagais dels tres partits dominants a casa nostra, els votants dels quals consideren nacionalistes.

Fa més d’un segle, Antoni Rovira i Virgili, un dels teòrics més complets i entenimentats del nacionalisme, entès com cal entendre’l, ja ens advertia que el sentiment nacional no només no es ficava dins de l’ànima dels catalans, sinó que si s’hi ficava no hi arrelava prou intensament per actuar, tret de comptades excepcions. És el mateix nacionalisme que va aconseguir la independència d’Irlanda o que va fer que el poble jueu aconseguís no només recuperar la seva llengua mil·lenària sinó que va ser capaç de crear un Estat amb tots els ets i uts a la terra que els pertanyia, tot i les diferències ideològiques abismals existents entre tots ells. És a dir, el veritable nacionalisme, el que no té cap vergonya de ser “identitari”, perquè sense identitat no hi ha ni nacionalisme ni independència, és ara mateix tant anòmal com ho era en temps de Rovira i Virgili.

Els papagais de torn, plens de raó, això si (no era foc, era una lluerna) s’estimben una vegada i una altra contra els simis que en el fons ja saben que no és foc, però que ens tenen entretinguts en la xerrameca de la raó, i que en un tres i no res els eliminen no només del tauler polític, sinó que són capaços d’anorrear tot un partit. El problema no és pas una repetició electoral al (pseudo)Parlament català. El problema és que tornaran a sortir tots els papagais nostrats a voler-nos fercreure que en faran alguna de grossa. Més Llull, més política veritablement nacionalista i menys perdre el temps i la veu amb els micos de Madrid.