Opinió

De set en set

Nocturn

Una noia pre­ci­osa balla, beu vi blanc, som­riu amb cali­desa, somia i fuma en lli­ber­tat enmig d’una sala d’estar plena d’amics que són tribu. La imatge, en un to sèpia, es difu­mina i entre­mes­cla de manera epidèrmica la sen­su­a­li­tat deli­ci­osa amb la bellesa més natu­ral d’Andrea Martín. Rea­lit­zat per Marta Rodríguez Que­sada, aquest és el vide­o­clip de Nit, una de les peces més des­per­tes del disc Llam­pi­gots i bufa­ran­des, el pri­mer en català de Smoking Bam­bino, un pro­jecte que va néixer el 2008 com a alter ego musi­cal del gironí Esteve Saguer. Amb una por­tada d’Helena Bellod i ava­lat pel segell Micros­copi, s’ha par­lat de folk noctàmbul, de folk fosc i de folk alter­na­tiu i mar­gi­nal. I jo només hi veig música en essència, melo­dies atmosfèriques que t’abra­cen com bufan­des i molt d’amor per l’ofici. L’Esteve ens pro­posa que can­tem quan mil cavalls ens galo­pin dins del pit, quan es des­plomi la nit sobre el món tèrbol i gris, sobre les feres fugint de les fla­mes i l’oblit. Que can­tem amb ell com dos amants davant la fi per fer fora la por i les san­go­ne­res que ens xuclen la il·lusió. Llam­pi­gots i bufa­ran­des, dos mots inven­tats, és un disc sense massa pro­ducció, afor­tu­na­da­ment, en temps on tot passa per la màquina de fer xur­ros. Aban­do­nant l’anglès, l’Esteve ha escrit onze cançons amb títols que van des de l’Ani­mal de bosc al Cog­nac i Dia­ze­pan, pas­sant per la Cançó mari­nera i el Dolor ances­tral amb què tanca el disc. Pura mera­ve­lla que cal escol­tar amb una copa de vi a la mà, ja que la rea­li­tat és ben dife­rent per qui balla a des­temps i el buit de l’uni­vers es desfà en un petó apo­calíptic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.