Intents de resposta

Tres lectores sembla que s’hagin posat d’acord per demanar-me una confessió pública. La culpa la té el crític literari –i a desgrat d’això amic meu– Joan Triadú, que en el cicle de conferències que organitzà La Lletra d’Or en donà una sobre la narrativa catalana del 1955 al 1980. Una d’aquestes lectores em diu: “En Triadú ha parlat bé d’un grup determinat d’escriptors i ha dit que caldria preguntar per què deixaren d’escriure. Entre ells, hi éreu vós. Quan es llegeix un autor cada dia, ens sembla que ens mereix confiança per a gosar molestar-lo: en un “A la vora de…” podríeu contestar la pregunta?”.

La cosa es complica, perquè en una altra conferència, dedicada al teatre d’aquests anys, Ricard Salvat va tenir també l’amabilitat de citar-me i sembla que es va doldre que em retirés després del primer intent.

Encara trobo, de tant en tant, algú que lamenta que jo deixés la cançó… o sigui que hi ha gent que és tan caritativa amb mi com cruel amb ella mateixa. Per què s’haurien d’imposar com a penitència les meves novel·les, les meves comèdies i les meves cançons?

La bona fe d’aquestes lectores m’obliga a la confessió. Mireu, vaig deixar de cantar, d’escriure novel·les i d’escriure teatre per una raó molt senzilla: perquè no calia que continués. Ho vaig provar i no me’n penedeixo. En el seu temps, aquells llibres van fer la seva funció, i també les cançons. Escriure una novel·la, però, significa tenir una gran fe en la pròpia obra, i jo la vaig perdre. És una fe que ha de resistir molts mesos i moltes pàgines i, francament, jo tenia uns dubtes molt fonamentats sobre la meva justificació com a novel·lista. Quan vaig veure que d’altres escriptors tenien més vocació i més aptituds, ho vaig deixar córrer; potser no fou una decisió sobtada i freda, sinó un instintiu abandonament d’aquella eina.

Quan vaig estrenar una obra de teatre al Romea, de la mà d’Esteve Polls –si no recordo malament, en unes sessions de dilluns–, em vaig adonar que el teatre era un món absorbent en el qual et submergies de ple o era millor quedar-ne al marge, que és el que vaig fer. Aleshores el teatre exigia dels qui aspiraven a estrenar l’art de la maniobra i la pràctica de la traveta, i això no em divertia. Vaig renunciar al teatre pel mateix motiu que vaig renunciar a fer oposicions en acabar els estudis de dret: per evitar les obsessions i salvar l’humor. Quant a la cançó, tothom sap per què vaig deixar de cantar: perquè ho feia molt malament i gràcies als nous cantants va arribar un moment que no es podia dissimular.

O sigui, que em penso que he actuat molt prudentment donant-me de baixa d’aquestes activitats. S’ha de procurar no molestar la gent més del que cal. I la raó per la qual continuo escrivint aquests articles cada dia és que la fe en allò que faig, que és una fe molt modesta, encara em dura dos folis. Quan se m’acabi, potser demanaré que m’acceptin per redactar títols o peus de fotografies. I el pas següent serà callar, que al capdavall és el destí de tothom, i és bona cosa anar-s’hi adaptant.