La importància del relat

Fa poc més d’un mes que vam celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i només un parell de setmanes que vam votar en les europees, una mica com si no fes amb nosaltres. De tot plegat, sembla que fa molt.

Tant en les unes com en les altres hi ha planat una mena de desmenjament, de cansament, de falta d’idees noves o, si més no, de manca de propostes engrescadores que generessin una il·lusió renovada. Ni els partits ni els seus líders no han sabut encomanar allò que tanta falta ens fa.

Ja sé que el lector em podrà retreure que demano molt, que això com es fa? La solució no és només una ni individual. La solució, si n’hi ha una o moltes, sempre ha de ser col·lectiva.

Com a ciutadana trobo a faltar una narrativa que no sigui repetitiva, que no se’ns serveixi potser de maneres diverses, però sempre la mateixa. Que els eslògans diguin alguna cosa que no siguin obvietats sense gaire enginy. Fa l’efecte que cap líder no vol arriscar cap idea, cap posició nova. Se’ns diu del dret i del revés, en una mena de recreació de pati d’escola, que aquell no m’està amic, que amb aquella altra no hi voldré jugar de cap manera. Se’ns jura i perjura que allò que prevaldrà serà la coherència ideològica (?). Però ves que no passin ni vint-i-quatre hores que tota la fermesa comença a trontollar i la poca estratègia que semblava que hi havia es fon com per art d’encantament. I comencen uns festeigs de sota mà que desdiuen allò dit i es justifica amb qualsevol argument. Potser el veritable mal de l’ésser humà és que troba sempre la manera de justificar-ho tot!

Fa temps que els lideratges en general són febles, avorrits, poc creatius, pobres de necessitat, sobretot des del punt de vista del llenguatge. Els nostres líders polítics es vigilen entre si, estan sempre pendents de la política massa sovint absurda de més enllà de l’Ebre. Diria que ens cal un relat que prefiguri un imaginari propi, no tan deutor del que es fa a la capital de l’Estat, que sempre hauríem de tenir sota sospita, escamats com estem.

Em ve al cap alguna escena de la pel·lícula de Paolo Sorrentino sobre Berlusconi: Loro, que aquí van titular Sílvio (i els altres). No és que trobi Berlusconi exemple de res, ans al contrari. A la pel·lícula, però, després d’una conversa amb un seu soci, aquest convenç Silvio –en hores baixes– que ha estat un gran venedor, perquè ha sabut convèncer, persuadir la gent de la bondat dels propis somnis. En una altra escena, Silvio passeja amb el net i aixafa una tifa. Ell fa com si res, però el net el fa adonar del que ha passat. Silvio (cito de mala memòria) diu que no, que allò no era cap tifa. I li ve a dir que la realitat no existeix, que és una narració.

I vet aquí el que seria ideal per a aquesta nova legislatura, que costarà d’arrencar, que entre tots fóssim capaços de construir la nostra pròpia narració, que la societat catalana, amb els polítics al capdavant, junt amb el teixit civil sempre imprescindible, fos capaç de crear el seu propi relat: confegir una narració que ens il·lusioni i treballar per un model per a Catalunya engrescador, que s’adigui amb el que volem ser d’ara endavant. Deixar de mirar enrere, sense oblidar el que hem estat i som, perquè ja comencem a ser grans i els temps empenyen.

Vet aquí el meu desig per a aquest solstici, i que el foc purificador i renovador ens dugui lluny.