Som 10 milions
Aniversari feliç
La darrera setmana els actuals consistoris han complert el primer any de vida. Amb penes i glòries han bufat l’espelma del pastís municipalista, sense fer gaires inventaris públics de com han funcionat els governs municipals i, entre aquí caic i aquí m’aixeco, ja s’han menjat una quarta part del mandat pel qual foren elegits. Tot al bell mig d’un complicat període electoral que no ajuda gaire a fer una anàlisi assossegada.
A Badalona fou fàcil la constitució del darrer consistori, quan el populista García Albiol havia aconseguit la confiança del 56% dels electors i dos terços dels regidors (18 actes sobre 27). Uns anys d’alcaldies en continuades turbulències i la inanició dels polítics opositors, a més d’una brillant campanya del candidat, el conduïren a l’excel·lència. L’actual sistema electoral té això de bo: que l’elector pot triar i fins i tot té el dret a equivocar-se.
Les ciutats són el que són i no pas el que voldríem. I Badalona és una ciutat complexa, formada per moltes i diverses Badalones, on funciona un unionisme difús, que es confessa progressista encara que realment és conservador i que prefereix la pau dels cementiris al sotrac continuat. Els ciutadans del carrer volen seguretat i els carrers nets, miren de reüll la immigració i no els preocupa gaire el nivell cultural que els envolta. Un territori adobat per cultivar el populisme, si se sap administrar amb expertesa.
Mentre la resta de les restes opositores al govern del Partit Popular van parlant del sexe dels àngels, Albiol refia la sort a un potent nucli de comunicació, que sap vendre les fotografies setinades d’una ciutat que potser no existeix. La reproduïda imatge de l’alcalde amb José Elías i Enrique Tomás, a dreta i esquerra (res a veure amb la icònica imatge del Calvari), mostra el seu projecte de futur. I Tomàs, fent de pregoner de les festes del poble, no es tornà vermell quan digué que “aquest alcalde ha portat Badalona al nivell de les grans ciutats europees”.
Mes la realitat metropolitana no es pot amagar sota la catifa. La maquinària administrativa és confusa i inoperant; les bosses de pobresa, cada vegada més patents; la manca de polítiques d’habitatge creen grans problemes, els equipaments socials i esportius demanen una ràpida intervenció, i les promeses incomplertes pel govern municipal són de magnitud astral i les propostes de regeneració cauen al buit. Als mitjans, la imatge d’Albiol a la Feria de Abril de Sevilla o donant la mà al Borbó dibuixen temps d’esplendor, mentre la realitat del sensellarisme o la diària nota de desnonaments parlen d’un problema inajornable.
La intel·ligent valoració de García Albiol sap intuir del que li cal parlar i del que no. A la plaça de la Vila, una immensa pancarta (oficial) amb la imatge triomfal de l’alcalde badaloní anuncia, des de fa un any, que el 2024 serà l’any de la transformació de la ciutat. Aquesta setmana, en l’aniversari feliç, seria un bon moment per fer balanç. I l’oposició, si existeix, també hi podria dir la seva.