Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

El Pi de les Tres Branques

El dia de sant Jaume se cele­brarà, a Berga, una festa al vol­tant del Pi de les Tres Bran­ques. A les deu del matí seran rebu­des a la casa de la vila de Berga les per­so­nes con­vi­da­des per l’Ajun­ta­ment –figu­res naci­o­na­lis­tes prou cone­gu­des–, a les onze se cele­brarà la missa tra­di­ci­o­nal al Pla de Camp­llong (Cas­te­llar del Riu) i després hi haurà sar­da­nes i un acte d’afir­mació patriòtica. Havent dinat –hi haurà ser­vei d’entre­pans i begu­des–, tro­bada de corals i clo­enda amb “El cant dels adéus”.

Es tracta, de fet, de la reins­tau­ració d’una festa que s’inicià a començament de segle, poc després que Tomàs Campà, pro­pi­e­tari, cedís el famós pi a la Unió Cata­la­nista. El Pi de les Tres bran­ques –que avui ja és mort– era un exem­plar extra­or­di­nari, i hi ha notícies que diuen que “de ran de terra fins a deu pams d’alçada és una sola soca que té trenta-tres pams de cir­cum­ferència i es divi­deix després en tres bran­ques per­fec­ta­ment iguals fins a l’altura total de l’arbre, que és d’uns cent cin­quanta pams, essent de divuit la cir­cum­ferència de cada branca…”

L’arbre tenia una popu­lar sig­ni­fi­cació reli­gi­osa, i el bisbe de Sol­sona con­cedí el 1746 qua­ranta dies de perdó a qui resava tres cre­dos davant el Pi de les Tres Bran­ques, “ves­tigi i figura del mis­teri de la Santíssima Tri­ni­tat”. S’hi afegí, en els temps que dèiem, la sig­ni­fi­cació naci­o­nal, difosa pels ver­sos de Gui­merà i, sobre­tot, de Ver­da­guer, que situa el rei En Jaume, encara infant, al peu del pi:

He somiat que era gran

i d’un bell país monarca

d’un bell país com aqueix

entre el mar i la mun­ta­nya.

Com eix Pi mera­vellós

mon regne posà tres bran­ques,

foren tres reg­nes en un,

ma corona els coro­nava

Veu Cata­lu­nya la gran

fer-se més gran i més ampla,

robant als moros València,

pre­nent-los l’Illa Dau­rada.

Uni­des veu a les tres

com les tres cor­des d’una arpa…

D’aquell pi ufanós, en queda un tes­ti­moni dramàtic que, en certa manera, n’ha aug­men­tat el valor simbòlic. En els temps de l’entu­si­asme assistí a la festa el pre­si­dent Macià, i els ber­gue­dans s’han pro­po­sat de tor­nar a aple­gar al vol­tant del Pi de les Tres Bran­ques la gent que no ha per­dut la fe en la renai­xença dels Països Cata­lans. La festa l’orga­nitza l’Ajun­ta­ment, i hi col·labo­ren una colla d’enti­tats del Ber­guedà.

Si les fulles han cai­gut, la soca encara hi és. Com una fita, com un monu­ment. O pot­ser seria més exacte de dir: com un memo­rial. I això és el que es tracta d’acon­se­guir a través dels ves­ti­gis: que rever­degi la memòria col·lec­tiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.