En record d’Enciclopèdia Catalana

L’empresa Enciclopèdia Catalana ha tornat a sortir als diaris com a conseqüència de la venda d’alguns dels seus segells editorials a una societat nova que es dirà Abacus Futur. La notícia és com una interpel·lació al meu paper en aquesta empresa. Voldria reproduir un tros d’una carta que vaig escriure el 30 de març del 2015 al secretari del grup d’empreses d’Enciclopèdia Catalana: “Presento la dimissió del consell d’administració perquè estic en total desacord amb la direcció i l’estratègia del grup. Res a veure l’actual Enciclopèdia, i fins i tot en relació amb anys anteriors, amb la que es va fundar, i ho dic com un dels fundadors.”

En la meva llarga vida professional m’han tractat de banquer, d’empresari d’una empresa editorial i, darrerament, d’historiador de l’economia catalana. No em sap gens de greu aquesta darrera qualificació que valora els meus 60 llibres publicats sobre el tema, però no em deixa de sorprendre perquè és una variació que no acostuma a donar-se. En la meva vida professional –Banca Catalana i Enciclopèdia Catalana– he treballat amb persones amigues a les quals em lligava fins i tot una estimació cristiana, que tenien un toc de genialitat que jo no he tingut mai, però als quals guanyava a l’hora d’interpretar i de precisar l’estratègia i estructura de les empreses en les quals treballàvem. Sempre he jugat a la contra i això m’ha fet molt mal. Hi va haver persones, també amigues, que coincidien amb els meus plantejaments però que van retirar-se a temps. Per part meva no ho vaig saber fer, per raons concretes que no sé quin valor tenen.

El record d’Enciclopèdia Catalana és molt bo pel que fa als primers anys i pèssim amb relació als darrers. Em sap molt de greu que els responsables de l’empresa no s’adonessin del mal camí que mantenien. A hores d’ara estan tots ells amb sant Pere i existint en un món molt més seriós que el nostre. No crec que els retreguin el daltabaix de les dues empreses, ja que en cap cas en van treure profit personal i en cap cas van seguir camins que anaven en contra de la seva pròpia consciència. Ells tenien un toc de genialitat que, repeteixo, no he tingut mai i que feia que les seves opinions prevalguessin per sobre de les d’un xitxarel·lo que pretenia saber-ne més que ells. Aleshores, i ara, m’adono que tenia una part de raó i que la meva actitud hauria d’haver estat més rotunda. Tinc un llarg text d’alguns centenars de pàgines en les quals explico tot el que va passar. Hi figuren totes les cartes que vaig trametre als directius i màxims responsables de l’empresa. Com a mínim, que en el futur serveixin per justificar, encara que sigui parcialment, que no cal ser un geni per adonar-se d’algunes actituds i d’algunes posicions que no tenen futur.

La notícia dels diaris m’ha entristit. No ho puc negar, tot i que ja la veia venir en el seu problema de fons i no en el de la forma.

He passat una mala setmana en veure els articles en els diaris, però els meus amics continuen sent els meus amics, tot i els canvis fonamentals que ens van portar a enfrontaments que no tenien res a veure amb la dignitat personal, la posició política o els criteris morals. Però em sap greu que les coses anessin així, pensant no tan sols en mi, sinó en la Catalunya que tots hem defensat.