Alumnes

Ara que s’ha acabat el curs, pensava en el que vaig viure l’altre dia. Em van convidar com a padrí d’orles a l’acte de graduació de la nova promoció de mestres de la Facultat d’Educació de la Universitat de Lleida. I tenint-los al davant vaig pensar que l’educació, com la literatura, és un exercici de comunicació de primer ordre i de posar-se en la pell de l’altre. Per fer-nos entendre i per voler-lo entendre. Mestres i escriptors busquem el mateix objectiu. Però els mestres no només ensenyen, també aprenen cada dia, i no ho han d’oblidar. Han de tenir ganes d’aprendre dels alumnes. Han de ser creatius, tenir empenta, de ment oberta i inconformistes. Si tenen aquesta actitud, fàcilment l’encomanaran als alumnes que assisteixen a les seves classes. I hi connectaran. Si són capaços de bastir un discurs per convidar i no de convèncer, aconseguiran que allò que expliquin, a més d’entendre-ho, ho sentin, ho recordin per sempre. Penseu que allò que només entenem, ho acabem oblidant. No en va, recordar ve del llatí recordari, tornar a passar pel cor. Perquè la vida es viu amb el cor i no només amb el cap. S’ha d’aprendre de cor, i no només de cap. Diu un proverbi grec que una societat realment creix i madura quan els vells planten arbres a l’ombra dels quals saben que mai podran seure. És a dir, des del present planten un futur per als que han de continuar. I en aquest trànsit és bàsic l’educació, educar, en el sentit d’ajudar algú a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. A transmetre-li coneixements, actituds, valors i formes de cultura. A formar-lo en les normes de bon comportament social. A desenvolupar i perfeccionar una capacitat o una qualitat. A escoltar, parlar i compartir. Això és el que entenc –i vull pensar– que fan els i les mestres, aquells professionals que imparteixen l’ensenyament, que és l’acte de comunicar coneixement als alumnes.