Els amics caminaires
Viatjar a peu és la millor manera de mesurar amb exactitud la distància dels afectes
Vaig tenir un conat d’eufòria el dia que Bernat Salvà ens va anunciar que passaria el mes de vacances fent la volta a peu a Mallorca. “M’hi apunto, com a mínim un tros”, crec que vaig dir-li, amb aquell arborament que ens agafa per contagi davant la valentia dels altres. Però no vaig anar-hi. La vida, ja se sap, les rutines, les obligacions, la comoditat de quedar-te mirant des d’un racó com els altres entren en acció. En Bernat va fer sencera la seva caminada i n’ha tret un llibre bonic de debò, Vorera de mar, que dibuixa el perfil de la seva illa mentre va assajant, com si res, un diagnòstic del pas del turisme d’espardenya al de rapinya, una excavació en els records d’infància i joventut, que són tan semblants als nostres, a la reserva de mar i de fontades amb què ens hem anat fent grans mentre tot al voltant canviava, i una exhibició de generositat no només per com honora el paisatge a pesar que li hagin espatllat tant, sinó també la companyia i la conversa dels amics i fins dels desconeguts que va trobant a cada tram del viatge. Fa uns quants anys que amb la Cris, la meva millor amiga, tot i que ho he de dir sempre amb molta precaució perquè no se m’espanti, planegem anar a peu fins a Manresa, on totes dues tenim arrels familiars. Ella ja hi té experiència, perquè un estiu, després d’anar i tornar tantes vegades amb cotxe de l’Empordà fins al Bages per visitar els parents que encara hi viuen, va pensar que ja era hora de mesurar exactament la distància dels seus afectes. No recordo quant de temps va tardar a arribar-hi, però sí que va orientar-se seguint el camí de Sant Jaume i que va quedar impressionada de la força amb què empenyen les cames. “Veia una muntanya allà lluny, i en unes hores ja la tenia al davant”, em va dir, i va ser llavors que, en un altre conat d’eufòria, també em vaig oferir: “M’hi apunto, tornem-hi juntes!” I allà ha quedat la promesa, en un cafè com el que també havia estat testimoni del nostre impuls frustrat d’enfilar el pas de gosolans. No ho retrec ni amb tristesa ni ressentiment, perquè en certa manera viatjo a través dels meus amics caminaires, com una espècie de fantasma atropellat que traginen sense saber-ho. I a sobre, quan tornen, em regalen uns llibres meravellosos.
