A caçar singularitats

No serà l’estiu de la quinzena orelluda blanca. Ni dels resultats impol·luts de la selecció espanyola en la fase de grups de l’Eurocopa. Ni de la copa Amèrica de vela. Ni de la fórmula 1 al passeig de Gràcia. Ni del retorn perico (perico que vola, a la cassola) a primera. L’esdeveniment esportiu de l’estiu 2024 és, segur, la cacera de singularitats. No acaba a la fase regular. Cada fase en genera una de nova doblement competitiva, amb premis més sucosos i reconeixements socials més esplèndids. No hi haurà comunitat autònoma espanyola que no hi jugui, ni lideratge polític de comunitat autònoma que en vulgui quedar al marge. Com a les antigues tómboles de les fires, sempre toca. Si no és un xiulet, és una pilota. Has de començar per caçar una singularitat i quan l’has pogut haver has de fer un comparatiu amb la singularitat catalana. Fi de la primera part. Qualsevol singularitat, igual que la catalana, originarà (com podria ser d’altra manera en l’Estat de la igualtat?) un finançament singular. La gràcia dels finançaments singulars (Cataluña no hay una, son cincuenta y una) és, precisament, la multilateralitat que generen. I quan ja ets a la fase del finançament singular en la multilateralitat, la singularitat del joc està en la multitud d’opcions que poden bloquejar la singularitat catalana. Denúncia al Constitucional. Incompliment pressupostari. Rebel·lió de la judicatura. Dissolució de les Corts. Triï i remeni.