En Pep Sau
En Pep feia fotos de tot i des de tots costats, jo prenia notes i al final menjàvem plegats
La notícia de la seva mort ens sobtà, i va sobtar tothom, érem a Olot en una botiga on ens en vam assabentar. Havia mort de sobte cap al Comanegra, on anava a fer fotos. Vam ser companys de feina durant anys per a la revista Les Garrotxes. Vam fer reportatges arreu de la comarca sobre tocoms, ermites, boscos, forns de calç, cases de pagès, pintors... però quan millor ho passàvem era treballant sobre cuina. L’entrevistat cuinava davant nostre, en Pep feia fotos de tot i des de tots costats, jo prenia notes i al final menjàvem plegats. Van ser uns anys genials, ell ho passava tant o més bé que jo mateix, ho recordo tot com si fos abans-d’ahir. Cada vegada que li trucava per anar a fer un reportatge de cuina per a Les Garrotxes, l’home es transformava. A la seva habitual calma i placidesa, s’hi oposava un evident interès per saber com més aviat millor el lloc, l’hora i el cuinat que havia de retratar, interessat pels passos de cocció, pels atuells, pels gestos del cuiner davant dels fogons, per l’enquadrament de les imatges... Era la seva feina, és clar. I quan em deia “què et sembla”, jo sempre li sortia amb el mateix estirabot: que en el ram culinari m’interessen més les conseqüències que els principis, m’interessen més els efectes que les causes. I en Pep reia amb el seu riure ponderat, com per sota el nas. De tots els reportatges que vam treballar junts (en vam fer d’altres no culinaris), en recordo especialment l’últim, a casa d’en Manelic de Pera, davant d’un solemníssim civet de llebre en cassola de terrissa on, a més de l’excelsitud i perfecció del cuinat, vam acabar cantant fins que es va fer fosc. En Manelic va agafar la guitarra, començà amb cançó de taverna, seguí el gran Brassens i al final el famós Song for Che Guevara, de Carlos Puebla. Aquell dia vaig conèixer dos amics d’en Manelic: l’alsacià Philippe Glatz, que va venir en moto i va portar la síndria més grossa que he vist, i José Toré, que acompanyà magistralment les cançons amb un instrument idiòfon, aquell que els músics en diuen güiro o xerrac –em penso. Són records que em quedaran sempre en la memòria, però ara, ai!, units a l’enyorança, al dolor i al dany d’haver perdut un amic entranyable. Que reposi en pau, ell que era un gran home de pau... i bondat.
