Rebutjar per restituir

Car­les Puig­de­mont –triïn: pre­si­dent, expre­si­dent, 130è pre­si­dent, pre­si­dent legítim, pre­si­dent a l’exili...– aquesta set­mana hau­ria estat al Par­la­ment, segons va anun­ciar ja abans de la cam­pa­nya, si hi hagués hagut debat d’inves­ti­dura. Però ni el gua­nya­dor el 12-M, Sal­va­dor Illa, es va voler cre­mar en un intent nul –fet inèdit que ni a Mas ni a Ara­gonès se’ls va acu­dir en la mateixa situ­ació, quan també s’ho hau­rien pogut estal­viar–, ni ell tenia els vots per pre­sen­tar-se. Ni els tenia, ni és evi­dent que els tindrà, perquè el PSC mai el farà pre­si­dent. Tan evi­dent com és, però, que Puig­de­mont es voldrà sot­me­tre, i Josep Rull ho haurà de per­me­tre, a una inves­ti­dura fallida d’aquí al 26 d’agost.

I és que més enllà que serà, també, el pri­mer gran acte de cam­pa­nya si es repe­tei­xen elec­ci­ons, el líder de Junts ha de pre­sen­tar-se al Par­la­ment per dues raons que trans­cen­dei­xen l’actual legis­la­tura. D’entrada, per poder tor­nar de vora set anys a l’exili amb la solem­ni­tat que mereix, tot i el perill que un trio de jut­ges díscols –Lla­rena, Aguirre i Cas­tellón– a qui porta fluixa la llei d’amnis­tia el facin dete­nir, amb un abast tem­po­ral, social i polític difícil de pre­dir. Però la raó més pode­rosa és que la prin­ci­pal ins­ti­tució del país neces­sita ser nor­ma­lit­zada. Per al bé de tot­hom, fins i tot de l’uni­o­nisme. Si no passa res, Puig­de­mont tor­narà, el Par­la­ment no l’inves­tirà i, para­do­xal­ment, el rebuig res­ti­tuirà la ple­ni­tud a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Perquè a ell el va inves­tir el Par­la­ment i l’haurà refu­sat el Par­la­ment, seu de la sobi­ra­nia. Ni el Senat espa­nyol ni el 155. El càrrec reco­brarà tota la dig­ni­tat i el cer­cle a la fi s’haurà tan­cat. Fins al pro­per intent.