Mitja volta en política d’habitatge

Fa anys que els preus de l’habitatge pugen mentre el poder adquisitiu baixa. La intervenció pública només ha aconseguit fer que la diferència sigui més gran. Tot i això hi seguim insistint.

Catalunya no és el primer lloc on uns demagogs intenten regular els preus de l’habitatge. Per això sabem que no funciona. Es redueix l’oferta i s’expulsa del mercat determinats col·lectius. A Berlín, per exemple, ningú vol llogaters amb salaris baixos, ni advocats ni funcionaris. Potser pagaran el lloguer però poden ser més problemàtics.

El govern va aprovar un nou decret regulador amb les eleccions convocades que ha estat tombat, i el govern espanyol aprofita el desgavell per envair competències. Tots insisteixen en mesures que ja saben que no funcionen però que galvanitzen les masses.

Hem de deixar funcionar el mercat, tot ajudant o acotant alguns aspectes. El govern ha d’impulsar una desregulació. Això implica deixar d’intentar intervenir els preus, de privatitzar la política social traspassant-la als propietaris de pisos, de bloquejar sota mà l’obra nova, d’inventar drets de llogaters pensant que cauen del cel. Els acabem pagant tots molt cars.

En paral·lel caldrà ajudar a posar habitatge al mercat, incentivant la construcció, que està sota mínims, o arreglant rodalies per fer que es pugui treballar al centre de Barcelona vivint a l’àrea metropolitana.

El preu és el millor mecanisme d’assignació de recursos, però hi ha zones on la demanda és dual i finita: o expatriats rics o locals empobrits i no s’hi pot construir més. Allà caldrà impulsar un mercat dual amb habitatges de protecció oficial de lloguer. Si deixem que els preus fluctuïn també podem treure totes les deduccions per l’habitatge lliure, i amb aquests diners incentivar i donar garanties sobre el lloguer protegit.