La pissarra

No fregava prou fort amb el dit anular de la mà dreta. Potser perquè m’havia acabat de pintar, d’un verd alga, les ungles, i la meva mà, petitona, s’acostava amb excessiva delicadesa i temor a l’obra de l’artista, una immensa pissarra de pintura negra termosensible. Fins que un noi que també participava en la visita guiada em va dir que amb escalfor i un fregadís realitzat amb ímpetu els noms apareixien, lluents, daurats, per desaparèixer al cap de poc, com si el professor hagués eliminat de la pissarra, amb l’esborrador de feltre, tot el que ja hauríem de saber. Ho vaig provar de nou, fent suar les mans, que l’aire condicionat del Bòlit de Girona, a la Rambla, havien temperat, i amb més embranzida vaig visualitzar dos noms. N’hi ha més de 5.000. I el meu dit esmaltat d’un verd alga procedia a fer una exhumació simbòlica, la que Miquel Garcia ha inclòs a 22 forats per a fer un rèquiem amb la instal·lació de Cabosanroque, un oratori a la memòria soterrada. Un calfred, i no d’aire gèlid, expedit per una màquina, em va sobrevenir mirant la terra extreta del punt exacte on hi havia una fossa. Vaig tornar de nou a la pissarra i amb més frisança i ràbia vaig prémer la pintura negra, oblidant-me de la manicura, del que hem embellit de capes, d’un verd alga estiuenc, superficials i que no fan mal, per no haver de parlar dels vels endolats que són els nostres morts. Vaig provar a veure si l’atzar em feia descobrir el nom de l’avi, soterrat en algun punt inexacte, un cos que ja no és, que s’ha fet terra sota la terra de Castelló.