Tribuna
Urgència social contra els feminicidis
Aquests darrers dies s’han succeït diversos crims masclistes. En menys de 24 hores, quatre dones i dos menors eren assassinats i ahir apareixia assassinada una dona a Tarragona, en el que podria ser un nou cas de violència masclista.
Uns dies terribles pel que fa a aquesta xacra que no cessa. I és que ens trobem en un escenari complex i alhora molt dolorós, perquè, per un costat, hi ha importants avenços en les polítiques d’igualtat i en la presa de consciència social d’un dels problemes més asfixiants de la nostra societat, pel nivell de violència, per la quantitat de dones, noies i mainada afectades per aquesta violència, i per la cruesa de molts d’aquests casos, que acaben en un acarnissament terrible amb la vida d’aquestes dones i els seus fills i filles, tal com hem vist en els darrers dies. Però, per l’altre, tot i els models que s’han construït per entendre el cicle de la violència, per comprendre els indicadors de risc associats i els factors de protecció de les víctimes, tot i l’aprenentatge que hem fet col·lectivament del fenomen –traduït, per exemple, en la possibilitat d’anomenar coses que fins ara succeïen però que no havíem batejat, com la violència vicària–, ens trobem de nou amb grans interrogants que ens porten a la necessitat urgent de comprendre què està passant amb aquests homicidis que se succeeixen de manera tan cruel, amb menors assassinats i amb tanta concentració de casos.
Les hipòtesis són diverses i posen diferents factors sobre la taula, que caldrà que siguin analitzats per desenvolupar polítiques preventives i combatre les violències contra les dones. Per una part, se situen elements que tenen a veure amb una mirada més estructural, en què es plasma que una part important d’homes han perdut estatus i poder davant una crisi social que asfixia les famílies i que genera un gran malestar a molts homes que no estan donant resposta a les expectatives que la societat patriarcal té d’ells (èxit professional, caps de família, aportació econòmica...). Això, en el seu diàleg intern sobre qui són en el món i quin espai ocupen, els genera frustració i ràbia, que no es traslladen a allò públic sinó que queden contingudes en allò privat i recauen en aquelles persones que ell sent que són de la seva propietat. Per tant, la duresa socioeconòmica del moment i les expectatives trencades de la figura masculina en un món patriarcal, segons algunes autores, poden ser un element a tenir en compte en els feminicidis. A això, s’hi podria afegir el gran avenç dels feminismes. Ara mateix, no existeix al món cap altre moviment més revolucionari i amb més expansió i força que el feminisme. La seva obertura ha trencat grans dics de poder; ha transformat i està transformant estructures i, sobretot, està posant en el punt de mira el poder heteropatriarcal, que ha estat en mans dels homes històricament.
Això toca privilegis i fa que aquells que han gaudit de les poltrones es trobin confrontats i fins i tot molts d’ells hagin caigut dels seus altars. Això dona ales a l’extrema dreta, i molts dels seus postulats negacionistes sobre, per exemple, la violència masclista estan permeabilitzant posicions d’una part gens menyspreable de la població, sobretot homes joves, que se senten amb la necessitat de defensar-se davant el que ells consideren un atac amb arguments tan simples com fal·laços com ara el de les denúncies falses. Es justifica de manera més moderna la violència com una estratègia d’autoprotecció per als “nostres”. En aquest submon, la cultura patriarcal s’actualitza per ser acceptada per molts més militants dels postulats neomasclistes.
D’altra banda, la visibilització social de la violència també genera més eines que permeten més identificació de la pròpia experiència de violència que les dones viuen. Això les porta sovint a establir límits i, per tant, a aturar la violència i denunciar-la o a buscar la manera de sortir d’aquella relació. Això és llegit per l’agressor com una confrontació directa al seu poder i, sobretot, com una pèrdua clara de control sobre elles. Aquí és on esclata la violència, quan ells senten que les perden. I quan els agressors veuen altres homes que assassinen les seves dones, això reforça l’ideari de la seva pròpia cultura patriarcal que comparteixen, i se senten validats, referenciats i reforçats per cometre l’homicidi, perquè d’altres també ho han fet. Sigui com sigui, és una urgència de país i cal que posem tots els recursos i tota la societat a posar fi a aquesta calamitat que continua segant la vida de tantes dones i criatures.