Alemanya i els miracles del futbol

Alemanya, 1945. Un país vençut, derrotat, dividit, devastat per les bombes, amb la moral per terra i milions de morts, ocupat per les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. El somni del Tercer Reich havia culminat en un malson i una catàstrofe: la guerra més mortífera de la història i la derrota humiliant d’un país que havia conquerit mitja Europa pocs anys abans.

El 1954 es va celebrar la Copa del Món de futbol a Suïssa, la primera en la qual va participar Alemanya després de la guerra, ja que en la de 1950 va ser vetada per la FIFA. En aquell moment ni tan sols tenia una lliga nacional. Hi havia lligues regionals i el seleccionador va haver d’anar buscant jugadors d’aquestes lligues, que no eren ni professionals. El mundial va començar i els alemanys, sorprenentment, van anar passant de ronda fins que es van classificar per a la final, que va tenir lloc a Berna. El rival era Hongria, considerada la selecció millor del món; no havia perdut un partit en 4 anys. Contra tot pronòstic, Alemanya va guanyar per 3-2. La victòria es va anomenar El miracle de Berna. La selecció alemanya va tornar en tren des de Suïssa i a tots el pobles, ciutats i fins i tot al mig dels camps la gent sortia a aclamar-los eufòricament. La victòria al mundial del 54 va suposar una injecció de moral per al poble alemany, que per fi tenia alguna cosa per celebrar després d’anys de dura postguerra i, a més a més, va suposar la tornada simbòlica d’Alemanya a la comunitat internacional.

Aquest miracle va coincidir amb l’inici d’un altre: l’anomenat miracle alemany. Amb l’esforç de tota una nació, una bona gestió per part del govern de Konrad Adenauer i els ajuts del Pla Marshall, el PIB es va multiplicar per tres entre 1950 i 1964. Malgrat aquest èxit econòmic, la societat alemanya suportava una culpa que va durar dècades: el passat nazi. El concepte nacionalisme s’identificava amb el nazisme i la generació de postguerra va retreure als seus pares haver estat nazis o no haver impedit el règim dictatorial nacionalsocialista. Tanmateix, la majoria d’alemanys no havien estat mai nazis. A les eleccions federals de l’any 1933, sis de cada deu electors van votar altres opcions o no van votar.

Aquest trauma es va mantenir al llarg de les dècades i implicava, per exemple, que els alemanys no mostraven gaire o gens la bandera; exhibir-la estava mal vist. Amb la reunificació de 1991, la relació del país amb la bandera tampoc va canviar. Ni tan sols el cotxe oficial del President de la República la portava. Fins que va arribar la Copa del Món del 2006, que va tenir lloc a Alemanya, i la bandera va sortir de l’armari. El president de llavors, Horst Köhler, la va posar al seu cotxe i va donar un exemple que es va estendre com la pólvora. Els alemanys van començar a penjar banderes als balcons i a portar banderetes al cotxe per animar la seva selecció. El trauma s’havia superat. En un país acostumat a teoritzar-ho tot, a aquesta forma d’expressió se la va anomenar “unverkrampfter Patriotismus”, patriotisme desinhibit. Es va dir que finalment la població alemanya havia trobat el camí cap a un orgull nacional raonable i saludable. Alemanya no va guanyar el mundial de 2006, però s’havia reconciliat finalment amb la seva bandera.

Recentment hem pogut veure l’Eurocopa de futbol que ha tingut lloc precisament a Alemanya, i on els locals han mostrat sense complexos la seva bandera. Arribar fins aquí ha estat un llarg i difícil camí. Algunes vegades el futbol arriba allà on no arriba la política.