L’escarabat i l’ànec

Fa molts anys, quan jo estu­di­ava BUP a l’ins­ti­tut San­ti­ago Sobrequés de Girona, el pro­fes­so­rat de soci­als ens va por­tar al cine a veure la pel·lícula Faraó, del direc­tor Jerzy Kawa­le­rowicz. És una super­pro­ducció polo­nesa estre­nada el 1966 que ha esde­vin­gut per a molts una pel·lícula de culte. El film comença amb dos esca­ra­bats pilo­ters des­plaçant una bola de fems enmig del desert; aquest fet atura la marxa de l’exèrcit egipci per la presència dels coleòpters, que eren ani­mals sagrats asso­ci­ats al culte al sol. Un cop con­sul­tat el sacer­dot es pren la decisió de can­viar la ruta de l’exèrcit i pas­sar per un altre lloc, encara que això repre­senta un camí amb més difi­cul­tats.

En el debat poste­rior gene­rat a classe per la pel·lícula vam con­cloure que aquests fets que ara con­si­de­rem absurds es dona­ven a causa que Egipte en aquell moment era una teocràcia, allò sagrat era into­ca­ble i calia res­pec­tar-ho sense cap altra opció, i que la por als déus con­so­li­dava el poder de la casta sacer­do­tal. També vam apun­tar que en el moment en què fèiem el debat Europa havia pas­sat ja feia un parell de segles per la Il·lus­tració, un procés que va con­tri­buir a valo­rar la raó per sobre de les cre­en­ces irra­ci­o­nals i les supers­ti­ci­ons.

Les deli­be­ra­ci­ons refe­rents a l’ampli­ació de l’aero­port del Prat m’han fet pen­sar més d’un cop en la pel·lícula Faraó. Amb aquesta ampli­ació, segons els experts, hi hau­ria un aug­ment del PIB català, s’incre­men­ta­ria el tràfic de mer­ca­de­ries, podríem tenir vols inter­con­ti­nen­tals direc­tes i apro­fi­taríem l’opor­tu­ni­tat per ser un hub inter­na­ci­o­nal. Els argu­ments en con­tra són, pel que sem­bla, la pro­tecció de l’espai natu­ral de la Ricarda, la pèrdua de sòl agrícola i que els avi­ons con­ta­mi­nen. A veure, si es va poder fer la presa d’Assuan al riu Nil als anys sei­xanta i es va tras­lla­dar tota una mun­ta­nya on hi ha el monu­ment d’Abu Sim­bel, hem d’atu­rar l’ampli­ació de l’aero­port per una bassa i qua­tre ànecs? Una cosa és res­pec­tar el medi ambi­ent, que és neces­sari; l’altra és sacra­lit­zar-lo.

La visita que va fer l’ante­rior alcal­dessa Ada Colau amb una minis­tra del seu par­tit a la bassa i les seves aus em va sem­blar com­pa­ra­ble a la visita d’uns sacer­dots de l’anti­gui­tat al tem­ple d’un déu (en aquest cas el déu dels ànecs, suposo). Pel que fa a la pèrdua de sòl agrícola, cal­dria recor­dar que Cata­lu­nya ja no es troba en una època d’agri­cul­tura de sub­sistència, i que els pro­ble­mes de la page­sia no es resol­dran amb uns pocs camps de més o de menys. I pel que fa a la con­ta­mi­nació dels avi­ons, un altre argu­ment ridícul: la incidència de tenir una pista més al Prat en la con­ta­mi­nació mun­dial seria irre­lle­vant, però la incidència de no tenir-la sí que afecta nega­ti­va­ment l’eco­no­mia cata­lana, les indústries i els llocs de tre­ball.

El res­pecte a la natura en la soci­e­tat indus­trial en què vivim és neces­sari. Afor­tu­na­da­ment cada cop en som més cons­ci­ents, s’ense­nya a les esco­les, i tots els governs tenen una car­tera de Medi Ambi­ent, cosa que fa algu­nes dècades ni tan sols exis­tia. Però una cosa és gene­rar polítiques res­pec­tu­o­ses i cons­ci­en­ciar la ciu­ta­da­nia i l’altra és fer el ridícul. Real­ment hem pas­sat per la Il·lus­tració, o estem retor­nant a l’antic règim? Aquells que cri­ti­quen tant la casta no són els més retrògrads amb els seus plan­te­ja­ments intran­si­gents? En una mena de meta­mor­fosi kafki­ana, l’esca­ra­bat pilo­ter de l’antic Egipte s’ha trans­for­mat en ànec i un nou dog­ma­tisme ens amenaça. Si Vol­taire aixequés el cap...