Opinió

Som 10 milions

Una maleta de cartró

Un documental i una exposició recorden els migrants que van arribar a mitjan segle XX a Igualada

A mit­jan segle XX, la pròspera indústria d’Igua­lada va atraure milers de per­so­nes que fugien de la misèria a la seva terra natal, espe­ci­al­ment Anda­lu­sia i Extre­ma­dura. La Conca d’Òdena va dupli­car la seva població, dels 20.000 habi­tants que tenia l’any 1950 als 40.000 de l’any 1970.

Aquesta migració és la pro­ta­go­nista del docu­men­tal i l’expo­sició Male­tes de cartró, pro­jecte gua­nya­dor del premi Igual’ART 2023/24 que es podrà veure a la Sala d’expo­si­ci­ons del Museu de la Pell d’Igua­lada fins al pro­per 6 de setem­bre. El pro­jecte, lide­rat pel direc­tor Jose M. Feru­lli, cen­tra la seva mirada en el barri de Fàtima d’Igua­lada. Allà van cons­truir els seus habi­tat­ges pre­ca­ris els pri­mers habi­tants. Un espai allu­nyat del cen­tre, inhòspit, entre dos tor­rents... Prou a prop de les fàbri­ques que els neces­si­ta­ven i prou lluny perquè encara avui alguns d’ells par­lin d’Igua­lada com si fos una altra ciu­tat, no la seva. Una història que es va repe­tir al barri de Mont­ser­rat d’Igua­lada, a Vila­nova del Camí i a Santa Mar­ga­rida de Mont­bui, amb tot un nou nucli urbà.

El nom del pro­jecte artístic evoca el poc que por­ta­ven a sobre tots aquells que van arri­bar a la ciu­tat bus­cant una vida millor. Com Pedro Nie­ves, que recorda com va arri­bar des d’Extre­ma­dura “amb una maleta de cartró i 50 pes­se­tes”.

Una de les pro­ta­go­nis­tes és Isa­bel López, nas­cuda a Màlaga. Va arri­bar a Igua­lada el 1959 amb els seus pares i el seu germà, un matalàs, una maleta i la bici­cleta del seu pare. Encara s’emo­ci­ona quan recorda que “em va cos­tar molt acos­tu­mar-me”. Va arri­bar sent una nena, amb 12 anys, i ja no va tor­nar a l’escola, “va ser un canvi molt brusc”, reco­neix. Va fer el que tocava fer a tots els que arri­ba­ven: tre­ba­llar. De feina no en fal­tava i va començar a tre­ba­llar en una fàbrica tèxtil. Allà “vaig apren­dre els colors en català”.

Damián San­tano, extre­meny d’ori­gen, recorda la seva arri­bada a Igua­lada: “en bai­xar del tren la gent et mirava de forma estra­nya”. Com tants altres va arri­bar a Fàtima, un lloc que fins a finals dels anys 60 no va tenir ni llum, ni aigua ni cla­ve­gue­ram. Una duresa afe­gida al fet de mar­xar de casa. “És clar que plo­ra­ves, però recor­da­ves el que hi havia allà d’on havíem mar­xat”, explica Damián. Al barri encara avui pre­do­mi­nen les case­tes de planta baixa, cons­truïdes pels matei­xos veïns en aquells anys. Molts recor­den la soli­da­ri­tat d’aque­lla època, en què uns i altres s’aju­da­ven a com­ple­tar els habi­tat­ges. Isa­bel López, que va lide­rar l’asso­ci­ació de veïns durant més de dues dècades, recorda la tor­nada a casa quan sor­tia de la fàbrica: “Sem­blava que anàvem a un altre món.” Un món on el lavabo era un cubell en algun racó de la casa que es bui­dava a les vinyes i tor­rents del vol­tant. Un món amb poc entre­te­ni­ment. Només hi havia un tele­vi­sor, al bar. El posa­ven a la fines­tra “i lla­vors tots anàvem amb les cadi­res a seure allà, com si fos un cinema”, recorda Isa­bel López. Records que dei­xen enrere la duresa d’una nova vida a la que ja és casa seva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.