De set en set
“Només” és un animal
En Sam i la Puça a vegades són com un matrimoni malavingut. Es respecten la major part del temps. A voltes només es toleren. I fa uns dies van tenir una esbroncada descomunal. En Sam és un caniche de talla mitjana i tarannà tranquil, faldiller; la Puça, una labrador eixerida i inquieta de color xocolata, amorosa sense mesura. Fa molta calor, tothom a la casa xerra, la Puça trepitja en Sam, en Sam s’hi torna. Embolic de potes i pèls i de mans humanes que volen posar-hi fre. En Sam rep una queixalada superficial, però prou escandalosa per córrer a urgències. El nen de la casa plora i plora i res ni ningú el pot consolar. Tant és el que li diguin els grans. Per sort cap vida perilla. A la consulta, es mira el gosset: “Sam, gràcies per no morir-te!” Algú arrufarà el nas. Serà dels que, quan a algú altre se li mori un pelut, li digui: “Només és un animal.” Com si no fóssim tots animals. Com si no fossin aquests animals sempre fidels, al contrari que moltes persones. A Màlaga, avançats, han obert un cementiri públic per a aquests companys de vida. Molts posen el crit al cel: “Que ho paguin els que volen tenir gos!” Podríem respondre: que l’escola pública la pagui només qui vulgui fills. Queda molt per entendre què és una família multiespècie. Si sabéssim què és, ens acompanyaríem en els dols, no ens burlaríem de la relació de les persones i els peluts. Potser no s’abandonarien tants animals ara perquè “fan nosa”. Potser els ajuntaments assumirien les seves responsabilitats. Potser les colònies felines es gestionarien, fins a tancar-les. I així fins a l’infinit. “Només” animals? Sort d’ells!