La llengua pròpia

El de “llengua pròpia” és un concepte que l’espanyolisme ha posat en el centre de la diana des de fa uns anys. Això no ens diria res, perquè, al remat, què no ha posat en el centre de la diana l’espanyolisme des de sempre? Sí, és clar. Però aquest concepte i com configura l’espanyolisme la manera d’oposar-s’hi, en realitat, és molt clarificador de tot plegat. Vegem-ho. Primer de tot: què significa el sintagma “llengua pròpia”? En realitat, des del nostre punt de vista, des del punt de vista d’un nacionalisme contrahegemònic, com són el valencià o el català, és una clara derrota. Les nacions normalitzades amb llengües normalitzades no necessiten proclamar quina és la seua “llengua pròpia”. De fet, moltes vegades, com al Japó, per exemple, ni tan sols cal decretar legalment quina és la llengua “oficial”. Es tracta, d’una veritat “evident per si mateixa”. Per tant, si nosaltres vàrem haver de legislar sobre la nostra “llengua pròpia” és perquè –òbviament– havia estat víctima d’un intent d’aniquilació –que encara continua, de fet.

És de veres que el concepte de “llengua pròpia” no té predicament fora de les nostres fronteres. Ara bé, això no vol dir que no existisca, ans al contrari. En moltes constitucions, de fet, trobarem que es fa referència a la “llengua nacional”. No cal explicar, doncs, quina és l’altra derrota, si hem de parlar de “pròpia” i no de “nacional”, concepte que, directament, seria il·legal a Espanya. Tanmateix, aquesta diferenciació entre llengua “nacional” i llengua “oficial” la solem trobar en estats postcolonials, i –zero sorpreses– ja ens podem imaginar quina és la llengua que de veres hi compta. La consideració de “llengua nacional” és, ras i curt, llavar-se la consciència.

Tot açò ho comente perquè aquesta setmana el govern de PP i Vox a Elx ha posat en marxa un reglament que, a banda d’imposar més el castellà i arraconar més el valencià, té la novetat de considerar el castellà com a “llengua pròpia” de la capital del Vinalopó. Ho justifiquen amb el fet que durant un parell de dècades del segle XIII, amb la conquesta cristiana del regne de Múrcia, Elx –com Alacant o Oriola– va estar associada a la Corona de Castella. En aquest sentit, és molt curiós –o no gens, al remat– com, españoles todos, l’espanyolisme sempre haja de fer professió de fe castellana i castellanista. Ens ho deixen clar des del subconscient: si som valencians –i no som castellans, cosa que, per molts volantins que intenten fer, és obvi que no som–, no som espanyols.

Però per què tant d’interès de l’espanyolisme a reconèixer el castellà com a “llengua pròpia”, si això no és més que una derrota? Molt simple: perquè no en tenen prou, amb la supremacia, sinó que volen la totalitat. Pablo Ruz –l’alcalde– ho deixava ben clar també: els castellanoparlants “somos el 95%” dels regidors del ple. I, doncs, ens imposen la seua llengua amb orgull etnicista. No se n’amaguen. Menys encara quan després Ruz remata: “Esto no es Vinaròs.” Justa la fusta.

El pas endavant és, a més a més, afirmar que no ho ha sigut mai tampoc. Esborrar la història. Que el castellà sempre hi ha sigut “llengua històrica”. Arribarà el dia que faran cantar en castellà la Mare de Déu i diran que sempre fou tan castellana com l’Almudena. I ho faran al Baix Vinalopó com ho faran també al Baix Empordà.