Serotonina turística

Cada cop es parla més, i més agra­ment, dels pro­ble­mes deri­vats d’abo­car la nos­tra eco­no­mia a la indústria del turisme. Qui viu a Bar­ce­lona, per exem­ple, ja té coll avall que hi ha zones a les quals ha de renun­ciar, que d’alguna manera ja no for­men part del seu horitzó com a ciu­tadà d’una metròpoli que cada any atrau més de vint-i-cinc mili­ons de per­so­nes (el total a la regió de la nos­tra capi­tal). No cal dir-ho: entra i surt més gent en pla turista que no habi­tants tenim a la mateixa regió. I és un impacte econòmic molt lla­mi­ner, és clar, amb més de 10.000 mili­ons d’euros anu­als de des­pesa directa. Les xifres evi­dent­ment mare­gen, i això que no comp­tem el con­junt del país. Però aquesta exu­berància comp­ta­ble té el seu cos­tat tèrbol, que cada cop es va fent més anguniós. Ciu­tats on ja no s’hi pot viure, llo­guers que ja no es poden pagar per culpa de la gen­tri­fi­cació –ja ni par­lem d’acce­dir a la pro­pi­e­tat–, can­vis en el pai­satge comer­cial dels bar­ris –tot són franquícies i gela­te­ries sofis­ti­ca­des–, rees­truc­tu­ració del món labo­ral cap al sec­tor ser­veis, amb per­so­nal poc qua­li­fi­cat i mai gaire ben pagat. Sense comp­tar la dependència econòmica d’un sec­tor que està molt vin­cu­lat a les fluc­tu­a­ci­ons glo­bals, als des­as­tres natu­rals i a les cri­sis sanitàries, com vam veure –pot­ser més dura­ment que enlloc– a les Illes durant la crisi de la covid.

A tot això hi sumem la pèrdua de la iden­ti­tat cul­tu­ral; sovint ja no és que no hi hagi car­tells o publi­ci­tat en català, sinó que ni tan sols en tro­bem ja en cas­tellà a molts res­tau­rants i cafe­te­ries. Tot s’aboca, lingüísti­ca­ment, a la llen­gua del visi­tant. Sense comp­tar la pressió sobre els ser­veis i les infra­es­truc­tu­res; sem­bla que paguem impos­tos perquè d’altres vin­guin a fer ser­vir, per pas­se­jar-s’hi, els metros i els busos. La ren­dició social, política, econòmica, cap al sec­tor turístic ha estat massa exa­ge­rada; cada vegada tindrà un impacte més impor­tant en els pro­ces­sos i pro­gra­mes polítics.

Mic­hel Houe­lle­becq s’atre­veix a afir­mar-ho en una de les seves novel·les (Sero­to­nina): el turisme de mas­ses, entès com a pilar econòmic sobre el qual fona­men­tar un canvi econòmic, és un invent fran­quista. És a dir, és l’apor­tació del fran­quisme al reper­tori d’inno­va­ci­ons econòmiques pla­netàries, amb les quals s’ha mirat de pro­pi­ciar rees­truc­tu­ra­ci­ons soci­als i can­vis de model. Franco va des­co­brir que d’un dia per l’altre podia fer que un ple­gat de pobles cos­ta­ners de pes­ca­dors i page­sos es con­ver­tis­sin en pròspers nuclis de població dedi­cada a l’hos­ta­le­ria, la res­tau­ració i l’oci de mas­ses, empe­sos per unes deter­mi­na­des polítiques d’infra­es­truc­tu­res que pos­si­bi­li­tes­sin l’entrada i sor­tida fàcil del per­so­nal (aero­ports i auto­pis­tes). El pla és, fins a un cert punt, magis­tral: no et cal inver­tir ni en edu­cació, ni en inno­vació tec­nològica, ni tan sols creure en una ver­ta­dera cul­tura del tre­ball: el turisme et pot donar el màxim fent el mínim, fins i tot posant la gent sis mesos a l’atur. Totes les eco­no­mies euro­pees s’han fet, en bona part, fran­quis­tes quan han apos­tat pel turisme per res­sor­gir de la seca deso­lació del pai­satge postin­dus­trial.

Però ara la cosa té una altra dimensió: els nos­tres con­ciu­ta­dans sur­ten al car­rer per pro­tes­tar. Hem pas­sat de veure-ho com una cosa empi­pa­dora a sen­tir que és un perill de dimen­si­ons apo­calípti­ques. Del qual, curi­o­sa­ment, sen­tim que n’hem d’esca­par… fent turisme a una altra banda. No cal dir que el turisme genera la neces­si­tat de fer turisme, també: fugir del foc per con­ver­tir-nos nosal­tres matei­xos en les bra­ses que escal­fen els llocs on ani­rem a parar també durant el nos­tre temps de lleure. Un res­pir que no és tal, doncs, sinó un espai de temps que hem dei­xat ocu­par per una neces­si­tat frenètica i estèril de fer coses, d’anar a llocs a con­tem­plar, un ins­tant, allò que ja ens hem can­sat de veure a les xar­xes soci­als o als lli­bres d’història de l’art. Abans t’empe­nyia a fer turisme un gra­vat en una enci­clopèdia, ara t’hi porta Ins­ta­gram i la dèria de fer una foto també per a mos­trar-la als segui­dors i a la família.

No sabem estar qui­ets sense fer res, i més quan ens arri­ben al telèfon ofer­tes de vols a baix cost, i d’hote­lets amb encant, i de pro­me­ses de gaudi i mera­ve­lla. Al final hom recor­darà més els avi­ons amb retard, els hotels esca­bro­sos, els car­re­rons acu­bats, les cues i les molèsties, que no els goigs i els des­co­bri­ments, i no tindrà altra ambició que voler tor­nar a casa a no fer res més que des­can­sar. Per fi.