Tribuna
La gran muralla digital
Des de la perspectiva actual, qui es dedicava a l’educació pública a la Girona de fa vint anys deu recordar com de fàcil resultava resoldre problemes amb l’administració. La seu del Departament d’Educació, unes oficines atrotinades, permetia l’accés de qualsevol que requerís un tràmit o una consulta, i, més enllà d’un taulell, no hi havia gaire separació física entre mestres i directors, d’una banda, i administratius i caps de secció, de l’altra. Encara més: hi havia figures mítiques com Rosa Rubio, una d’aquestes funcionàries eficaces i resolutives que coneixen tothom i són capaces de resoldre l’afer més enrevessat i trucar a casa de la persona afectada per comunicar-s’hi o aconsellar-la. Això avui semblaria un paradís perdut.
Perquè, poc després, la Generalitat va fer construir un edifici monumental, Santa Caterina, per ubicar-hi la seva delegació. Es tracta d’un edifici imponent que alguns van batejar aleshores com el caprice des dieux i que va coincidir amb l’era de retallades derivades de la crisi del 2010. D’un dia per l’altre, tot va canviar. Primer, perquè la grandària de l’espai contrastava amb la carència de professionals de l’administració. En l’era de l’austeritat pressupostària, un munt d’interins van anar al carrer, mentre que les jubilacions no es cobrien. I, de manera immediata, allò que havia estat una administració oberta va mutar en una mena de castell kafkià, una mena d’indret inaccessible a la manera d’una gran barrera per protegir-se dels administrats. A diferència de fa uns anys, no s’hi pot accedir lliurement; cal superar un laberint burocràtic de cites prèvies, motius justificats i una cursa d’obstacles administratius en forma de bucle. Els telèfons van deixar de ser accessibles i van dirigir tota comunicació mitjançant un complex sistema d’aplicacions informàtiques.
Teòricament, la informàtica havia de servir per simplificar la connexió entre l’administració i els usuaris, una eina facilitadora a imitació de societats pioneres com ara la finlandesa i l’estoniana. A la pràctica, especialment mitjançant un ineficaç i complex sistema d’identitats digitals i la impossibilitat d’alternatives, s’ha convertit en un infern kafkià. I no parlem només de persones grans. La complexitat dels procediments administratius ha quedat externalitzada als usuaris. Els errors són freqüents; la manera de rectificar-los, pràcticament impossible, i les caigudes de la xarxa, més que freqüents. Qualsevol que conegui el món de l’ensenyament deu tenir constància dels problemes de penjar qualificacions escolars a l’Sfera, un sistema que acaba fent perdre més temps als docents que en l’època en què calia emplenar els llibres d’escolaritat a mà.
Si fos només l’administració, encara podríem atribuir els mals a la burocràcia. Tanmateix, els nivells d’exclusió digital s’han estès a tots els àmbits i han demostrat a les mateixes empreses que les persones, per molt clientes que siguin, fan nosa. Ja vàrem assistir a la humiliació de moltes entitats financeres que creaven cues artificialment per forçar els usuaris a operar digitalment. Especialment dolorós era veure com es maltractava molta gent gran que se sentia fins i tot insegura amb una targeta de dèbit. I tot plegat va servir perquè els bancs, rescatats amb els diners dels nostres impostos i la destrucció dels nostres serveis públics, poguessin acomiadar desenes de milers de treballadors qualificats i així engruixir el seu obscè nivell de guanys i les estratosfèriques remuneracions de la seva casta dirigent. El mateix podríem dir de companyies d’aviació, empreses de serveis o qualsevol altra entitat que faci perdre un munt de temps (per descomptat, no remunerat) als seus clients.
Com va passar amb la revolució industrial, la tecnologia ha servit per externalitzar costos i privatitzar beneficis. I el pitjor de tot: s’han eliminat un munt de llocs de treball, que vol dir persones a les quals ens podíem adreçar per resoldre problemes bàsics. De fet, l’era de la intel·ligència artificial no sembla altra cosa que apartar la intel·ligència natural de qualsevol persona i anul·lar la seva dignitat. El sistema ha aixecat en els darrers anys una gran muralla digital en què els beneficiaris del sistema deixen enrere la majoria d’una població que, des de la banda del castell, som contemplats com a bàrbars que cal tenir lluny i controlats.