El pitjor de tot

No és només per l’edat que tinc que m’indigna la geron­tofòbia. Tan­ma­teix, fa temps que em pre­gunto, com ho deu fer tanta altra gent, per què Biden aspira a la ree­lecció com a pre­si­dent dels EUA: el Par­tit Demòcrata no con­si­de­rava pos­si­ble un altre can­di­dat? No és clar que Biden hi renunciï (i si, en tot cas i en tan poc temps, l’alter­na­tiva sigui millor) tot i el que s’ha arri­bat a dir desprès del seu debat amb Trump. Allò que em sem­bla clar és què seria el pit­jor de tot: que Trump torni a ser pre­si­dent dels EUA. Per molt que Biden, en el cas de gua­nyar, governés sota els efec­tes de la seni­li­tat, seria una minúcia en relació amb el que pot repre­sen­tar per al món que ho faci un pre­po­tent que ha fet diners sense escrúpols amb la idea que res ha de posar fre a ambi­ci­ons com les seves, que abona els pit­jors sen­ti­ments que duen a creure que els més vul­ne­ra­bles que tu tenen la culpa del que et passa, que es regeix per aques­tes regles: la veri­tat no exis­teix i cal ata­car sem­pre. Millor algú que titu­begi coses mig asse­nya­des (de qui pugui pre­si­dir els EUA tam­poc es pot espe­rar que aban­deri la justícia social) que un que diu sense vacil·lar tota mena de men­ti­des. El cas és que fins els mit­jans afins al Par­tit Demòcrata i ben con­tra­ris a Trump, com ara un diari tan emblemàtic com el The New York Times, sem­blen haver cai­gut en un parany: par­lar més sobre l’estat de Biden que de les men­ti­des i bar­ba­ri­tats de Trump. Encara bo que a França, de moment, no ha fet forat la pro­pa­gació d’una fal­se­dat: aque­lla que, defi­nint tots dos d’extre­mis­tes, equi­para el RN amb una esquerra en què la França Insub­misa hi té pes. Una carta que, jugada per la dreta i el mateix Macron, ha vol­gut nor­ma­lit­zar un par­tit racista.