Tribuna
Partitolatria
Heu sentit els dirigents d’ERC buscant brega entre ells? S’acusen recíprocament de les fellonies més grans. Especialment de la pitjor de totes, la de donar tres quartos al pregoner i que tothom s’assabenti del pandemònium obert després de les darreres catastròfiques eleccions, on tothom malparla de tothom.
Baixant a les misèries del comú, l’Estel de la Tramuntana diu que els draps bruts es renten a casa. No és gaire original. És el que fa tothom que té draps bruts. Però cal que n’hi hagi. No sabíem que, en noranta anys d’història, a ERC no hi havia draps bruts? Al partit no hi ha draps bruts. Poden ser vells, lletjos o pobres, però no bruts. Aquesta convicció anima les palinòdies dels dimissionaris i les compungides declaracions dels que es diuen damnificats. El partit és impol·lut i ha d’estar a l’aixopluc de les picabaralles dels partidistes. Tot es permet, excepte fer malbé el bon nom i la reputació de l’organització que, com a pròvida mare, empara a tots. El punt d’honor és la lleialtat al partit, pel qual s’accepten sacrificis personals, fins al darrer, ni que sigui retòricament.
El partit és un fi en si mateix. Ho diu el comunista Bertolt Brecht al seu Elogi del partit: “La persona té dos ulls / El partit en té mil // És possible destruir la persona / No és possible destruir el partit”. Però això és una aberració, ja que els partits són, per definició, mitjans, instruments per a una finalitat diferent d’ells mateixos. Quan tots dos es confonen és perquè, com deia la propaganda republicana en una de les darreres eleccions, ERC és “més que un partit”. I què pot haver-hi en política que sigui més que un partit? Òbviament, l’Estat, la nació, la pàtria. El partit és la pàtria dels republicans. Una pàtria republicana, ben segur, no se sap si pel seu compte o en companyia d’altres felices repúbliques ibèriques. Aquesta és l’arrel de la partitocràcia a Catalunya, on es dona una mena de partitolatria o adoració al partit. En el cas d’ERC ajuda molt que el duet Junqueras/Rovira l’havien convertit en una mena de partit de fèrria disciplina bolxevic amb culte a la personalitat del líder inclòs.
també a Junts n’hi ha, d’aquest patriotisme de partit. Arran del suposat afer de les factures de Comín, la preocupació més gran de Junts és que quedi clar com la llum del dia que no hi ha relació orgànica amb el Consell de la República, òrgan en què s’estan dirimint els fets. Es posen la bena abans de la ferida perquè no pateixi el bon nom del partit. Fien la seva esperança al carisma del president Puigdemont, però aquest és més difícil de desvincular del Consell que Junts, atès que n’és el president. De la partitolatria no se’n salva la CUP. Al contrari: l’adoració per l’originalitat, l’audàcia, l’imprevisible i autèntic dels seus pronunciaments consumeix gairebé tota la seva energia narcisista. La resta són unes esporàdiques i inconnexes propostes woke pensades, si de cas, per provocar els idòlatres dels altres partits que es diuen independentistes. És molt aviat per aventurar una opinió sobre l’estrella emergent d’Aliança Catalana. Pel que es va veient, es desperta certa adoració pel partit, al qual es considera mitjà per difondre la veritat quasi revelada de l’essència de Catalunya, predicada per la sibil·la ripollenca, i no és segur que sobrevisqui a l’ostracisme a què el sotmeten els altres.
La partitocràcia és una realitat tossuda a Catalunya. Res no es mou que no tingui el vistiplau dels partits. En el moment que es va dibuixar la possibilitat d’una llista cívica per lliure, els partits es van mobilitzar per impedir-la. Ho van aconseguir, amb l’especiós argument que l’ANC té un mandat social però no polític; que ha de ser l’esperó del cavall, però no convertir-se en cavall ella mateixa. Queda clar a la vista de l’opinió pública que no hi ha cap alternativa a la partitocràcia i el més probable és que pugi l’abstenció. Això es traduirà en un enfortiment de quatre anys de l’unionisme a Catalunya. Com a resposta, una nova onada independentista, també encapçalada pels vells partits, que malden per recuperar prestància independentista. Aquest possible curs dels esdeveniments desprèn una aroma a cicle de l’etern retorn, avui rebatejat al trepidant ritme de Hollywood com el dia de la marmota.