Immigració i turisme en paral·lel

La immigració i el turisme haurien de ser dos fenòmens positius per a qualsevol país que els sàpiga gestionar amb mesura. A l’Estat espanyol, el turisme representa el 12,8% del PIB i el 70,8% del creixement de l’economia, la qual cosa el fa pràcticament insubstituïble. I la immigració aporta 3,2 milions de treballadors, que són el 16% del total, però insuficients segons el govern i la patronal, ja que la baixa natalitat i l’envelliment de la població autòctona provoquen un dèficit d’ocupació permanent d’uns 250.000 llocs de treball per any. Ara bé, del paper i de l’estadística a la realitat hi ha una distància important. No es pot oblidar que la mala planificació del turisme provoca saturacions de visitants i de vies de comunicació, un fort impacte mediambiental, el sobredimensionament i l’encariment dels subministres bàsics, un augment dels preus del consum i una especulació immobiliària que té un impacte inflacionista directe en els usos i la disponibilitat d’habitatge. Tampoc no es pot amagar que una regulació deficient és la causa de la precarietat a la qual es condemna molts immigrants, de l’adulteració del mercat de treball, de la formació de guetos i d’un impacte desequilibrant en la sanitat, l’ensenyament públic i les institucions de beneficència. Al capdavall, però, una qüestió essencial els diferencia: el tractament polític que se’n fa de cada un. Mentre els partits d’esquerra es mostren actius contra la saturació turística i notablement porucs en la política immigratòria, els partits de dreta són considerablement combatius contra l’acollida de persones migrades i s’oposen a qualsevol regulació restrictiva del turisme. I això és el que hi ha: sostenir els interessos econòmics i els prejudicis ideològics per damunt del sentit comú propicia la perpetuació dels problemes, el conreu de la demagògia i l’aparició de formacions extremistes que transformen el descontentament en vots.