Una indústria tradicional

Fa uns 150 anys Catalunya va iniciar un procés d’industrialització i va ser l’únic territori del sud d’Europa que va seguir aquest camí. Catalunya tenia una bona relació amb França, el Regne Unit i Alemanya, que van ser els qui iniciaren aquest procés que va durar molts anys i que va transformar les societats.

Els catalans no som més intel·ligents que els ciutadans d’altres comunitats espanyoles, però les activitats comercials desenvolupades durant els segles anteriors i la situació geogràfica de Catalunya van fer que els catalans aprenguéssim altres llengües i que coneguéssim el que estava passant en aquells territoris. La indústria va transformar Catalunya. Fins al 1960, aproximadament, Catalunya era una potència industrial del sector tèxtil i així era reconeguda pels europeus i per l’Amèrica Llatina. Els industrials catalans arribaren a exportar els seus productes a països tan llunyans per a nosaltres com Austràlia i Nova Zelanda.

Aquesta situació va canviar radicalment a partir del 1960, quan entraren al mercat europeu potències com la Xina o l’Índia, que treballaven amb salaris molt baixos i que podien vendre a més bon preu que nosaltres.

En la dècada dels seixanta del segle passat vaig tenir l’ocasió de visitar un empresari de la Garrotxa. Tenia el seu taller dividit per una paret. En un costat hi havia màquines tèxtils i me’n va ensenyar una –la primera– que havia comprat a Bèlgica. La resta, em digué, “són totes elles construïdes a Catalunya i millorades sobre el model belga”. A l’altre costat de la paret del taller hi havia un munt de vaques lleteres. El propietari venia la llet i el formatge que fabricava. Aquest pot ser un exemple del que va passar a Catalunya: l’agricultura es mantingué durant molts segles fins que va anar reduint-se gràcies a l’aparició del sector tèxtil i la introducció de maquinària que arribava d’Europa o que es va començar a fabricar aquí.

El període d’especialització tèxtil es va acabar amb l’arribada de la competència asiàtica i moltes fàbriques tèxtils es van veure obligades a tancar. La majoria d’elles eren de tradició familiar, però alguna tenia participació estrangera, com Fabra i Coats i Rivière. Des d’aleshores Catalunya ha deixat de ser una potència tèxtil i la indústria s’ha diversificat, però, al mateix temps, s’ha reduït. Cal dir que no conec cap industrial de la seva època, o no conec cap dels seus descendents, que hagi quedat arruïnat, de manera que podem creure que no van abocar la totalitat dels seus recursos al negoci.

La indústria tradicional continua essent fonamental a Catalunya. La que ha quedat té molta més qualitat que l’antiga i la producció s’exporta en bona part. També ha estat substituïda per indústria digital, de la qual no sé el seu futur, però sí que les empreses es venen amb facilitat a capital estranger tan aviat com arriben a un volum mínim de facturació. El turisme, tan criticat últimament, ha permès que l’economia catalana mantingués un ritme de creixement. Si l’agricultura està mig abandonada, la indústria té tendència a la baixa i el turisme no sabem si serà sostenible, ens hem de preguntar cap a on anem i quin és el futur de les activitats industrials catalanes. I pensant sobretot en Europa, ja que el futur europeu serà i és obligat per a la nostra economia.

La Generalitat es preocupa per aquest futur econòmic català, però té poques competències per incidir-hi amb una certa força. Mentre aquestes competències no augmentin, la Generalitat farà poc més que discursos, recomanacions i actuacions limitades en el terreny laboral.