Taxista, professió de risc

Començo avui una sèrie de qua­tre arti­cles espe­ci­als d’estiu dedi­cats a temes uni­ver­sals i que sem­pre van en boca de tots. El pri­mer és el del taxi i la feina de taxista, una pro­fessió con­si­de­rada de risc. Qui no ha anat en taxi i té anècdo­tes per expli­car? Des de la per­sona que no té vehi­cle propi i fa ús del taxi de manera per­ma­nent per des­plaçar-se fins al que l’usa esporàdica­ment, hi ha fets i situ­a­ci­ons dig­nes d’un lli­bre. Els joves en fan ser­vir quan sur­ten de nit i així poden beure, i els més grans, per a des­plaçaments específics tor­nant del tren o de l’aero­port, sor­tint de la clínica o sim­ple­ment perquè en aquell moment no tenen el cotxe a mà. El taxi és un ser­vei uni­ver­sal i dels més econòmics per a l’usu­ari. Si comp­tes totes les des­pe­ses que com­porta un vehi­cle al cap d’un any, els números són clars a favor del taxi. A l’Estat espa­nyol, segons fonts ben infor­ma­des, hi ha més de setanta mil llicències, una sei­xan­tena de les quals són a la ciu­tat de Girona. Però per als taxis­tes la cosa és dife­rent. Con­si­de­ren que és una pro­fessió de risc. Mol­tes hores al volant, de matí, tarda i nit, can­sa­ment acu­mu­lat, usu­a­ris molt diver­sos, estranys i alguns de peri­llo­sos. No saben qui es posen a dins fins que el tenen asse­gut. Es conei­xen casos d’atra­ca­ments, agres­si­ons per motius absurds o per impa­ga­ments, usu­a­ris mal­ca­rats i extre­ma­ment con­flic­tius, que dei­xen el taxista inde­fens i en situ­ació per­ma­nent de risc. Els hora­ris noc­turns tenen més peri­llo­si­tat i incer­tesa, com també fer tras­llats a deter­mi­nats bar­ris de la ciu­tat, un risc que alguns no volen assu­mir. Ens diuen que les ame­na­ces són freqüents i la sen­sació d’inse­gu­re­tat és per­ma­nent, i per això dema­nen més con­trol i pro­tecció, atès el ser­vei públic que són. Però no tot és nega­tiu, també hi ha avan­tat­ges. Fan conei­xen­ces, tenen cli­ents fixos, hi pots man­te­nir una con­versa, apor­ten como­di­tat i segu­re­tat, t’aju­den amb les male­tes i et fan sen­tir com un senyor. A Girona, la satis­facció amb el ser­vei és ele­vada. A Bar­ce­lona i a les grans ciu­tats, la cosa can­via. Alguns taxis­tes no par­len català, van mal ves­tits i l’ama­bi­li­tat és cosa del pas­sat. Hi ha de tot, però quan vegeu un taxi pen­seu que és un ser­vei clau per a la soci­e­tat en un entorn urbà com­plex i a vega­des inhòspit. Algun dia hau­ran de tenir un monu­ment a la seva figura. Llarga vida al taxi i als taxis­tes!