Estrictament és català

L’Eurocopa del 2024 ha convertit Lamine Yamal en un autèntic ídol d’una part de la població. La seva joventut, el seu tarannà i el seu estil de joc –entre altres motius– l’han situat al centre de moltes converses i d’alguna astracanada. Salvador Illa, candidat a presidir la Generalitat de Catalunya que va escriure “som campions d’Europa” per referir-se a la victòria de la selecció espanyola, va arribar a dir que cada gol de Yamal és un gol a l’extrema dreta i al racisme. Més enllà d’aquesta bajanada –perquè un gol és un gol i ni un espanyol d’extrema dreta ha deixat de celebrar-ne cap pel color de la pell de qui el marca, tal com a França l’extrema dreta anima la seva selecció plena de fills d’immigrants–, sí que s’han plantejat converses entre la gent sobre què és o què representa el jove Lamine Yamal, ja sigui pel seu color de pell, pel fet de ser fill d’immigrants o perquè reivindica el barri de Rocafonda de Mataró, que té una situació complexa. L’altre dia, de sobte em vaig trobar en una conversa d’aquest tipus i em va transportar directament a un passatge del llibre Incerta glòria, de Joan Sales. Per fer-ho breu: l’any 1930 uns joves en volen fer una de “sonada” a la universitat. Com a resposta a l’afusellament d’un capità insurrecte a Jaca, volen apoderar-se de la universitat i “proclamar-hi la república”. I diu: “Hi hagué discussions acalorades sobre quina bandera havíem d’hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cadascun d’aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia.” La cosa acaba amb un cop de puny sobre la taula d’un que proposa la del Balutxistan i, ple d’ironia, diu: “Com que ningú la coneix, no molestarà ningú. D’altra banda, atesa la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Balutxistan hissaríem la catalana, però, trobant-nos com ens trobem a Catalunya, seria, pel que es veu, d’una vulgaritat deplorable.” El debat sobre Lamine Yamal hi fa pensar, ja que si alguna cosa és estricta, certa i clara és que és català.