Illa sense tresor

És públic i notori que cedir la clau i la caixa –l’una sense l’altra seria l’enèsima trampa– és una utopia. Molt més que la independència, perquè, quan no tens la clau i la caixa, o la negocies o la robes a qui la té ara (i de lladres no en som), mentre que la independència, al cap i a la fi, només depèn d’un acte de sobirania (i de valentia per sostenir-lo en el temps) basat en un suport social suficient. Per tant, no hi haurà finançament singular, concert o res que semànticament s’hi pugui assimilar per la simple raó que reduir, pal·liar o eliminar l’infrafinançament català implica que uns altres redueixin, pal·liïn o eliminin el sobrefinançament que reben. I això no passarà perquè ara ni tan sols les altres víctimes del dèficit fiscal (el País Valencià i les Illes Balears) faran costat a Catalunya. No ho feien quan estaven en mans socialistes, menys ho faran ara amb el binomi PP-Vox, que encara s’ha de veure si es trenca i per on. I el PSOE, que pràcticament ja no administra poder autonòmic però un dia o altre el recuperarà, no es pot permetre més desgast afegit a l’amnistia. Per tant, o ens tornem a llepar la ferida del que hauria pogut i no va ser l’octubre del 2017 o mirada endavant, si no ens agraden aquests principis n’oferirem uns altres i... endavant amb la legislatura!

Endavant, sí, però d’un Illa president –amb permís de les bases d’ERC– no se’n pot esperar res diferent de l’administració d’una diputació de grans dimensions. Illa no incomodarà Madrid més del que ho feia, per exemple, Ximo Puig. És a dir, quatre proclames i a l’hora de la veritat, res de res. En plena voràgine prèvia a l’1-O, càrrecs gens hiperventilats del PP van llançar un globus sonda amb una millora del finançament i el reconeixement de les seleccions esportives catalanes per mirar d’aturar el referèndum. És sabut que la idea no va prosperar, i creure que el PSC d’Illa trobarà un tresor per oferir amb valentia semblant és d’il·lusos. Els resultats de Sèrbia i Rússia després de l’escissió de les repúbliques balcàniques i bàltiques haurien de fer veure a l’Estat espanyol que l’esport no seria un problema. És clar, però, que Espanya hauria de ser un país normal.