El factor humà
El millor conductor de bus és càntabre
Costaria de trobar a la ciutat de Barcelona un usuari del transport públic a qui en almenys una ocasió no li hagi passat l’escena frustrant d’arribar corrent a la parada de l’autobús en el moment just en què el vehicle acaba de recollir passatge i tanca portes, fer el gest de clemència amb la mà i un rictus de pena a la cara i obtenir com a resposta del xofer una acceleració i apa adeu i espera el següent.
Hi ha un bus, però, a la ciutat de Barcelona on això no passa, més aviat tot el contrari. El mena un tal Enrique, a qui els amics anomenen Quique, i ha vingut especialment de Santander, capital de Cantàbria, per fer-se càrrec d’aquest nou transport de viatgers. Després d’anys embarcant-se en vaixells de pesca i altres anys pilotant tot tipus de barcasses a Santander, en Quique ha acceptat l’aventura de ser el patró de l’Ecocat Tres, una de les dues embarcacions que aquest mes de juny han estrenat la ruta del bus nàutic del port de Barcelona que uneix el moll de Colom, des del costat mateix d’on surten les golondrines, fins al moll de Llevant, als peus de l’imponent hotel Vela.
Deu ser qüestió de la proverbial solidaritat dels fills de la mar, però el que va fer en Quique i el seu tripulant, també càntabre, dimecres de la setmana passada a quarts de dotze del migdia quan el bus ja havia deixat anar les amarres a la terminal del moll de Llevant i emprenia el camí cap a Colom, no és molt habitual en el gremi del transport de viatgers.
L’Ecocat Tres ja s’havia separat uns metres del moll quan un parell de dones van aparèixer a la passarel·la des de la qual els usuaris del transport aquàtic accedeixen al bus nàutic. En aquest punt del port, la parada del bus és un antic tinglado rehabilitat amb un interior on els usuaris hi troben lavabos, un bar encara per estrenar i una màquina per vendre els bitllets a preus més econòmics que el transport públic que va per terra ferma (1,90 un viatge en un sol sentit, 2,85 anada i tornada). Quan se surt del tinglado es troba el moll i d’allí s’accedeix a la passarel·la on van irrompre les dues dones. En veure-les, el patró de l’Ecocat Tres va considerar que no podia deixar aquell passatge a terra i, en comptes d’accionar la palanca i manar seguir avant la nau, va fer la maniobra contrària per tornar a terra ferma.
Amb destresa i seguretat, el tripulant de l’Ecocat Tres va allargar la mà a les dones, que van saltar a dins de la nau i un cop a dalt es van enfilar al pis superior per seure a ple sol d’estiu al primer rengle d’un seguit de seients que estaven tots buits. Cap de les altres onze persones que s’havien embarcat en aquell moment al bus nàutic va semblar disgustada per la maniobra, ningú tenia pressa, tothom aparentava ser-hi per pur plaer.
De fet, el curt trajecte del bus nàutic de moll a moll és un pur gaudi perquè són encara no deu minuts que prenen forma de petit oasi, parèntesi calm dins el tràfec incessant de la gran ciutat. Gairebé es pot dir que si el trajecte durés uns minuts més ningú es queixaria. Els que no s’ho miren amb tan bons ulls són els que venen tiquets per a les golondrines a escassos metres d’on el Quique desembarca el passatge. Si es pregunta a aquest personal per la competència, posen cara de pocs amics i no responen. Aleshores s’acosta un ciutadà i els demana: “El bus nàutic d’on surt?” No, no cal que responguin.