Mirades
Les collonades d’en Lluís de L’Arc
No suportava que li demanessin un cafè sol, ni un cubalibre de ginebra, i li encantava collonar els seus clients
Escrivia ahir sobre l’únic bar del món al qual es va per la Força i de l’únic que té una catedral al pati, és a dir de L’Arc i d’en Lluís Bonaventura, un personatge d’una Girona que correm el risc d’oblidar. Per això fa dues setmanes a El Foment es va projectar la pel·lícula de Gerard Bagué Històries de L’Arc i després hi va haver un col·loqui amb una quantitat d’anècdotes impressionants. En Pius Pujades, que a L’Arc va participar en moltes discussions periodístiques, des de com tirar endavant Presència fins a intentar vendre el projecte (i les accions) del Punt Diari, va recordar que a en Lluís li agradava collonar el personal. I entre els uns i els altres van recordar-ne algunes de sonades. De com no suportava que li demanessin un cafè sol i responia que ell el servia sempre amb tasseta i cullereta per al sucre. O la seva indignació davant les demandes d’un cubalibre de ginebra, per la manca de coherència mostrada. I l’eterna discussió amb un client sobre si havia demanat taronjada de llimona i li havien servit llimonada de taronja...
No suportava els nouvinguts i passavolants pedants i que li parlaven en castellà. A El Foment es va explicar el cas d’aquells clients que no volien entendre en català que les seves consumicions valien 175 pessetes i ell els ho repetia fins que davant la seva insistència els va treure el tiquet de 400 pessetes. Allò sí que ho varen entendre i, davant la demanda del perquè de l’augment de preu, els va dir que 175 era el preu de les begudes i que les 225 restants corresponien al servei de traducció. També es va explicar que, quan un passavolant li va preguntar si aquell era un bar molt rentable, va agafar l’escombra i li va dir que sí i que també era molt escombrable. De les anècdotes d’en Lluís se’n podria escriure un llibre, però crec que és millor advertir-los que la seva història i la de L’Arc l’està novel·lant el seu fill, el periodista Daniel Bonaventura.
Des que va obrir fins ara mateix, són moltes les generacions de gironins que han fet de L’Arc punt de trobada. Carles Monguilod explica sempre l’anècdota del dia que no havia de sortir de casa i així ho havia dit a la seva xicota, però que les fotos del reportatge del diari de l’endemà de la visita del president Tarradellas el van delatar: ell i en Lluís Falgàs sortien a portada amb un cubalibre a la mà. A El Foment es va parlar del sereno Arnau, dels germans Baró, del gran Hèlios, protagonista de la pel·lícula i que en una sola nit podia fer 60 o 70 dibuixos, tots contra el franquisme i en Franco, l’Església i els militars. També es va explicar una gran facècia: el dia que van omplir un 2 Cavalls amb 10 persones o més per anar a tocar els nassos de matinada al mossèn dels Àngels i la misteriosa desaparició d’en Joan Mellado del vehicle. Van patir però l’endemà el protagonista va aparèixer tranquil·lament al bar. Anava tan carregat el 2 Cavalls i era tan tard que en el pont entre la Rutlla i el carrer del Carme, difícil d’agafar, va aprofitar la poca velocitat del cotxe per baixar sense que ningú se n’adonés. La carregamenta alcohòlica devia influir-hi, és clar. N’hi ha mil, d’històries de L’Arc, un bar que tancava a les sis donant servei a les senyores del Barri Xino i obria servint cafè als capellans de la catedral.
