Falsificacions

Fa dècades, Churchill li va engaltar a un adversari mentider: “Em sembla impossible imaginar que algú pugui afirmar el contrari de la veritat amb més precisió.” Avui el menyspreu a la veritat en l’estela de Donald Trump ha esdevingut histèric i ordinari i aquestes fineses britàniques no fan cap efecte. Deixem la política, però, perquè en el món de l’art hem tingut mestres de l’engany perfectament admirats. Penso en noms llegendaris, com el de Van Megereen, l’autor d’esplèndids Vermeer... falsos, o el matrimoni Belltracchi, una parella que després de passar tres anys a la presó per falsificadors ara ja signen obres amb el seu propi nom amb gran èxit, o el català Aulèstia que té l’estudi a Gràcia i ven obra seva autèntica a bon preu després d’haver explicat la seva vida de falsificador en un documental de Filmin... Si diversos directors de museus importants han acabat admetent el gran nombre d’obres falses que hi tenien penjades és fàcil imaginar la quantitat de quadres falsos que guarden els rics a casa seva. No importa: el tema no és l’autenticitat sinó els diners que ha costat l’obra. El periodista del New Yorker Patrick Radden Keefe, bon amic de Catalunya, va publicar fa quasi vint anys una esplèndida recerca sobre les ampolles de vi falses que alguns guarden al seu celler amb orgull. El tema és tenir aquell Lafite centenari, no pas tastar-lo. Explica el periodista com en un restaurant de Las Vegas uns clients van demanar un Petrus del 82 (una anyada que pot valer més de sis mil euros l’ampolla). El van trobar molt bo i van demanar-ne una segona ampolla, però la van retornar perquè tenia un gust molt diferent. La tercera va tornar a ser bona. El director del restaurant en va donar l’explicació: la segona era l’únic Petrus autèntic! Sobre vins i el seu preu m’ho va deixar clar un reputat vinyater català: “I com vas decidir que aquesta ampolla s’ha de vendre a 79 euros?”, li vaig demanar. La resposta: “És el número de carrer de casa meva.” Autèntic!