Ni un paper a terra, ni un pas al costat

Quan Artur Mas va decidir que no es presentaria a la investidura perquè la CUP no el pensava votar com a president i va deixar pas a Carles Puigdemont va anunciar que feia “un pas al costat”. Era una manera de dir que no plegava del tot, que pensava tornar. Si no, segurament hauria dit que plegava, que se n’anava o que es retirava. Paraula aquesta última, per cert, que va evitar sempre Jordi Pujol, que deia que ell “s’enretirava”, que és una cosa que sembla més progressiva.

No soc epidemiòleg ni filòleg, però els que sí que ho són –de filòlegs, els epidemiòlegs no ho sé– ja han advertit que això són eufemismes polítics. El que seria correcte seria fer un pas enrere o retirar-se. En el cas de Mas o de Pujol, si ells van dir això, no podíem dir ni escriure “pas enrere”, perquè aleshores estàvem traint el que volien dir. Però tampoc cal que aquest invent dels expresidents ens condicioni a l’hora de dir el que fan els altres.

Ho dic perquè, ara que Joe Biden ha dit que no es presentarà a la reelecció, la matraca periodística posterior ha parlat en alguns casos encara de “pas al costat” de Biden. I, és clar, en sentir-ho, he tingut la curiositat de comprovar si el bo d’en Joe s’ha emmirallat en Artur Mas. Primer he llegit el tuit que va fer i enlloc hi diu “step aside”, que més o menys seria la traducció. No. A X hi diu: “I have decided not to accept the nomination.” I he dit: calla, que no ho digui a la carta més extensa que va fer pública. I no, a la carta hi diu: “I believe it is in the best interest of my party and the country for me to stand down...” Stand down. Avall. Pas enrere. Dimitir. Res de pas al costat.

I m’ha sabut greu. Perquè jo creia que el món ens mirava. I no ens mirava fins a aquest extrem, es veu. I ara ja no m’ho creuré fins que Donald Trump o Kamala Harris diguin en un míting allò de “ni un paper a terra”.