Som 10 milions
La vident de Franco
Molts pobles, viles i ciutats de Catalunya presumeixen de tenir el millor restaurant, el pastís més deliciós, la font més bonica o l’ermita més ben conservada, per posar alguns exemples. Allà on vagis et trobaràs un savi local que t’explicarà les meravelles d’un indret únic. També cada municipi es vanagloria dels seus fills il·lustres que han excel·lit en les arts o en la ciència. Què passa, però, amb aquells personatges històrics més foscos que també desvetllen l’interès popular? Quins són els seus orígens?
Un perfil obscur és el de Ramona Llimargas, la religiosa nascuda a Vic vident de Francisco Franco. Encuriosit per saber qui era, vaig anar aquest estiu a una visita guiada als carrers de la ciutat que tenen una relació estreta amb la vida de vigatans singulars. El passeig cultural, dirigit per l’estudiós Carles Costa, va començar al carrer del Remei, on va néixer Llimargas.
“Ha passat a la història com la monja de Franco bilocada [que s’apareixia a dos llocs alhora], perquè el franquisme se la va fer seva, però ni era monja ni franquista”, va arrencar el guia en la presentació. Els apunts que vaig prendre ho aclareixen. No va ser monja perquè l’obra que va fundar no va ser reconeguda quan ella era viva i no va ser franquista perquè s’apareixia tant al generalísimo com als comandaments republicans i en hospitals. Ara bé, resava avemaries a Franco, va predir la Guerra Civil i es va xivar d’alguns plans dels rojos. Llegeixo que va evitar que enverinessin el futur Caudillo.
Els anticlericals no la podien veure perquè va ajudar el bisbe Joan Perelló a fugir. Els antifeixistes volien executar-la, però el milicià Francesc Freixenet –juntament amb “el coix del carrer de Gurb”, dels caps més temuts pels falangistes– va perdonar-la. La raó és que Llimargas havia salvat la vida al fill de Freixenet. Per tant, va assistir els dos bàndols. Era temuda per alguns capellans per una suposada comunicació divina que l’impulsava cap a la “correcció fraterna”, rebia l’encàrrec celestial de retreure als clergues les faltes comeses.
Amb bona oratòria, Carles Costa va detallar més excentricitats: “Interactuava amb les ànimes del purgatori i va tenir un dur combat en un mas amb el dimoni que es volia emportar en Freixenet cap a l’infern!” Segons sembla, les presumptes baralles amb el diable succeïen sovint i de vegades ella acabava plena de morats, ben estomacada. Passat el 1939, òrfena de pare i de mare, va tenir cura de malalts pobres. Va fundar l’obra de les germanes de Jesús Pacient a Gràcia (Barcelona), que fins tres anys després de morir no va rebre l’aprovació diocesana.
No em sobta que Franco es fixés en una dona mística o paranormal. El que no sabem és com dialogaven tots dos, ja que la visionària, àlies “la catalana”, no sabia castellà. Al costat dels il·lustres de debò de la ruta –Maria Osona, Joan Collell, sant Miquel dels Sants, Antònia Bardolet i Jaume Balmes–, també de Vic, Llimargas no brilla gens. De la seva extravagància, però, n’he tret aquesta crònica.
