Cau i net

La via uni­la­te­ral i ràpida a la inde­pendència va fallar a Cata­lu­nya, com a Escòcia i el Que­bec; men­tre que Galícia i Euskadi es mouen en un pro­jecte social i de millora gra­dual de l’auto­go­vern. Cal reconèixer-ho i apel·lar a la població a tor­nar a les trin­xe­res on caldrà defen­sar la nació en els camps de la llen­gua, de les infra­es­truc­tu­res, del finançament, dels ser­veis públics. Hem entrat en una via gra­dual i mul­ti­la­te­ral a la inde­pendència. Mul­ti­la­te­ral perquè també ha que­dat clar que en soli­tari Cata­lu­nya no té prou força per fer tron­to­llar el règim del 78 i remoure les estruc­tu­res del poder de l’estat pro­fund. Només les esquer­res naci­o­nals als Països Cata­lans, Euska­ler­ria i Galícia són capa­ces de bas­tir un pro­grama de rup­tura democràtica: lli­ber­tats per­so­nals i plu­ri­na­ci­o­na­li­tat.

Aquesta rea­li­tat fa pen­sar que l’actual pano­rama polític espa­nyol podria ser la dar­rera fines­tra d’opor­tu­ni­tat en temps per avançar en alguns camps. Hi ha un PSOE feble que està con­di­ci­o­nat per les for­ces de les naci­ons no cas­te­lla­nes. Les for­ces que fins fa qua­tre dies man­te­nien l’estratègia de la con­fron­tació a ultrança, han des­a­pa­re­gut del Congrés o han entrat en la via nego­ci­a­dora. Que­den tres anys jus­tets per apro­fi­tar la con­jun­tura favo­ra­ble. El que vin­gui després té grans pos­si­bi­li­tats de repro­duir el gir cap a l’extrema dreta de mol­tes comu­ni­tats autònomes i d’Europa.

Davant del canvi de cicle polític de la via ràpida a la gra­dual i per l’ensor­rada del vot al con­junt de for­ces inde­pen­den­tis­tes, en qual­se­vol país de tra­dició democràtica, es pro­vo­ca­ria el pas al cos­tat dels líders dels par­tits afec­tats. Aquí hi ha qui s’entesta en els dos prin­ci­pals par­tits de l’inde­pen­den­tisme a allar­gar l’ago­nia dels lide­rat­ges, als quals cal reconèixer la feina feta i la repressió soferta, però que això no dona carta blanca per con­ti­nuar impo­sant un model pira­mi­dal i d’hiper­li­de­ratge que ja no són creïbles. I on en aquests moments, cons­ci­ents de la feblesa del seu lide­ratge, apos­ten per incre­men­tar la colla de fidels a base d’accen­tuar un cert cli­en­te­lisme i la repar­ti­dora de pla­ces i càrrecs de con­fiança. Una llarga ago­nia que pot espat­llar el final de la bio­gra­fia política dels qui van lide­rar la pri­mera fase del procés.

Per altra part, l’obsessió per lide­rar l’espai inde­pen­den­tista ha fra­cas­sat. Puig­de­mont no s’ha apro­fi­tat gens del des­gast dels repu­bli­cans i cupai­res. Però en canvi ha com­por­tat unes bata­lles cru­en­tes d’acu­sa­ci­ons de traïció des de les xar­xes anònimes o a cara des­co­berta. Bata­lles comu­ni­ca­ci­o­nals inter­nes a dins de l’espai inde­pen­den­tista on les sego­nes files dels líders han actuat de força de xoc fent córrer men­ti­des o acti­vant cam­pa­nyes anònimes com­ple­ta­ment injus­ti­fi­ca­bles. Han estat incapaços d’acom­pa­nyar els seus líders en el canvi de dis­curs, però han posat esforços inútils i poc ètics a bus­car el cos a cos amb els adver­sa­ris polítics.

Alguns d’aquests sego­nes files tenen pre­sump­tes casos de gestió econòmica de dub­tosa lega­li­tat en el món jun­taire, i d’altres, res­pon­sa­bles d’acci­ons de con­tra­co­mu­ni­cació irres­pon­sa­ble en el cas repu­blicà. Crec, doncs, que seria bo que aquests sego­nes files que fan pas­sar ver­go­nya als mili­tants i elec­tors inde­pen­den­tis­tes, se n’anes­sin a casa. El perquè ha pas­sat es pot enten­dre. La repressió va deca­pi­tar les direc­ci­ons de l’inde­pen­den­tisme i aques­tes van dele­gar en per­so­nat­ges que, caval­cant sobre l’onada de bons resul­tats, van adop­tar acti­tuds arro­gants. I de l’arrogància a la fri­vo­li­tat només hi ha un pas.

Però és un drama que esti­guin para­lit­zant el moment polític, les inèrcies dels líders que no volen pas­sar a un segon pla i les con­seqüències nefas­tes d’algu­nes actu­a­ci­ons dels sego­nes files ads­crits fidel­ment a cadas­cun d’aquells líders. Que ara mateix es con­tinuï nego­ci­ant amb el PSOE en tau­les sepa­ra­des mos­tra fins a quin punt l’actual com­po­sició del lide­ratge inde­pen­den­tista ha cadu­cat. Que les enti­tats supo­sa­da­ment trans­ver­sals com Con­sell de la República i ANC con­tinuïn actu­ant com a cor­ret­ges de trans­missió d’una sola de les for­ces inde­pen­den­tis­tes també demos­tra fins a quin punt aques­tes estruc­tu­res estan esgo­ta­des i val­dria més fer un punt i a part. Cal un cau i net, per superar allò del pre­si­dent Figue­ras: “Estic fins als collons de tots nosal­tres.”