Trossejar la violència

¿Ha de ser disculpada, la incompletesa, per molt que les intencions de fons siguin bones? És el que em pregunto cada cop que, sota el rètol del nom d’una població, veig escrit el missatge “Aquest municipi no tolera la violència sexista”. Al meu entendre, subratllar que no toleres la violència sexista deixa descuidadament oberta la possibilitat que, en canvi, podries mostrar-te més permissiu amb altres formes de violència que no són focalitzadament sexistes.

La fragmentació de la violència ens desvia d’un fenomen que ha de ser abordat en un sentit holístic. Qualsevol forma de violència greu només podrà ser entesa i combatuda si és correlacionada amb els vectors principals que configuren els nostres ordres de vida, i que tan sovint devasten sistemes de valors i degraden la persona fins a fer-la vulnerable en tots els seus perfils. ¿Podrem, per exemple, erradicar un sol tipus de violència en una societat poblada de violència econòmica, on hi ha gent que, amb la voluntat d’enriquir-se i amb la sacralització del diner, no coneix escrúpols morals a l’hora d’explotar els altres? ¿Algú pot arribar a creure que una Catalunya convertida en el primer productor i exportador europeu de marihuana, no cova una violència sistèmica? La violència política i la conculcació de drets i llibertats, ¿no alena altres formes de violència?

L’atomització de la violència en violències sectorials (violència a l’escola, als centres mèdics, al carrer...) pot convertir-se lamentablement en un recurs opiaci de governs i individus particulars, que per continuar surfejant enmig de gravíssimes contradiccions socials i personals en un sistema que es col·lapsa per totes bandes, fan veure que la violència admet tallafocs parcials. És una manera de dissimular la seva ineficàcia a l’hora d’aplicar principis de justícia bàsica i universal. Com el monstre de l’Hidra, la violència, sí, té molts caps. Però és un únic organisme. Les violències pertanyen immanentment a la violència del sistema i de la persona.