Pregó des del centre de l’univers

Fa poc més de quatre anys que el periodista Ramon Iglesias va publicar Cròniques des del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou, un llibre excel·lent i deliciós que va editar Llibres del Segle i que recollia històries d’aquest poble de frontera i ferroviari, un poble que ha tingut una fugida de veïns molt per sobre de la resta de pobles de l’Empordà: “És la lògica de la frontera, que a banda dels veïns de sempre acull ànimes errants que mai saps d’on venen però saps que d’un dia per l’altre desapareixeran.” El cert és que el llavors alcalde va encarregar el pregó de la festa major a en Ramon, actual director de continguts de la Cadena SER a Catalunya, cosa que li va fer una gran il·lusió. Però no va fer el pregó. No va poder perquè ho va impedir la covid. Quatre anys després, el nou alcalde, Gael Rodríguez, escollit l’any passat amb 19 anys, el més jove de tot l’Estat, li va renovar l’encàrrec i la vigília de Sant Jaume en Ramon, més emocionat del que vol reconèixer, va ser el pregoner.

S’hi va reunir molta gent i potser alguns esperaven una evocació emocional dels anys de la infantesa i dels records perduts, però ja d’entrada el pregoner va advertir: “El passat és un mal lloc per viure-hi permanentment. Seria massa dolorós i insuportable.” I per això va dir que no faria cap exercici de melangia i enyor. Però n’hi va haver, encara que només fos perquè va voler dedicar el pregó als “resistents de la diàspora portbouenca”, als que han escollit “el camí difícil de continuar un projecte de vida a Portbou i han mantingut el poble viu malgrat les grandioses dificultats i la decadència demogràfica, econòmica i urbanística”. No es va estar, periodista punyent i de ploma afilada, de repassar la indiferència dels governs de Catalunya i Espanya des de fa dècades envers el poble.

Va dedicar el pregó a tota aquella gent que amb el seu ofici manté viu Portbou, i això no deixa de ser un exercici d’una certa nostàlgia perquè recordant els que s’han quedat s’enyora els que ja no hi són.

Va ser un pregó vitalista en què va passar revista a la gent que manté viva la gran estació internacional en què va excel·lir el senyor Josep Mercader a El bufet de l’estació, on va establir les bases de l’ofici après a Portbou i que va excel·lir i excel·leix al Motel Empordà. I va passar revista, amb els seus noms, a les perruqueries i estètiques, als fusters, paletes i lampistes, als carnissers i restauradors que mantenen la flama de l’alta gastronomia, al personal de les brigades, als taxistes, a la gent del centre de dia, al sagristà i el farmacèutic, al cronista i al fotògraf i als diversos alcaldes que han comandat Portbou, sense oblidar la gent gran que forma part del Senat de la Rambla Petita.

I es va guardar una part important del pregó per parlar de la figura, que ja havia tractat anteriorment en la seva tasca professional, del darrer alcalde de la República, Benjamí Cervera, i la seva història. Una història trista i cruel com tantes de postguerra però amb afegits especials. Hi va haver la presència en el pregó dels nets i la jove de l’alcalde Cervera, que té un carrer però li calia un reconeixement públic com el que li va oferir en Ramon.