Dir versos a Rupià
Dissabte passat, sisena trobada poètica Di®versos a Rupià, organitzada i coordinada per la infatigable activista Berta Cabré. Sis edicions, les mateixes que han perpetrat els promotors del Reggaeton Beach Festival, celebrat la mateixa setmana a Montmeló per rebregar, una mica més encara, les lletres d’encefalograma pla. Mentre al pàdoc del circuit de Montmeló quaranta mil persones s’hi assardinaven per vociferar i sortir als diaris com els abanderats de la cultura del mal gust, a la plaça d’Amunt de Rupià, què s’hi va trobar el columnista? Contenció, refinament, estil, naturalitat... Un oasi cultural –en queden uns quants– per mantenir-nos en l’esperança de recuperar l’elegància i la creativitat d’un poble que havia estat elegant i creatiu. Un festival poètic de plenitud en la seva modèstia (taquilla inversa: els nodes de l’amistat suplint els contractes lleonins), amb detalls d’humanitat: una presentadora saludant el poeta que ens ha deixat però que no per això havia de ser-hi absent; una associació local de teatre entusiasta, festosa, dient Estellés com s’ha de dir Estellés: amb veu de poble, i dos músics virtuosos jaspiant de notes les paraules de les dues poetes, tan ben enfilades les notes i les paraules que feien mirall juganer amb les deu rastelleres de llumenetes penjant com rialles de la porta de l’església de Sant Vicenç. Vet aquí tot el decorat en una plaça esdevinguda platea oberta i no cleda de bestiar aspirant a fer el gos voltat de luminotècnia i amplificació sonora. A Montmeló, barroeria. A Rupià, el que dèiem: contenció, refinament, estil, naturalitat en el dir savi del piano d’Ignasi Terraza, en el redir espurnejant de la trompeta de Joan Marc Sauqué, en la diguedera de la veu intimista d’Elia Serrano i de la declamació efectista, neogalàctica, de Laia Clavé. Dir versos. Dir art. Dir Rupià. Un cop acabat l’espectacle, l’eterna qüestió: s’ha de popularitzar la cultura o més aviat s’ha de culturitzar el poble? Sigui com sigui, que mai no caduqui el vers dit per Marcial, destinat a les obres de creació i extrapolable als promotors dels festivals d’estiu: “Sunt bona, sunt quaedam mediocra, sunt mala plura” (n’hi ha de bons, de mediocres i molts de dolents). El Di®versos de Rupià: sense dubte, entre els primers.
