N’hi diuen bilingüisme

L’Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB) té dos problemes de màrqueting, de col·locació del producte, en podríem dir. En primer lloc, no hi ha infants catalanoparlants que siguin monolingües, per la qual cosa no és a ells a qui cal exigir bilingüisme. Ergo, si volen nois i noies bilingües hauran de defensar que tothom aprengui el català. En segon lloc, les famílies catalanes fem mans i mànigues perquè les nostres criatures siguin trilingües. Classes de reforç, casals o estades a l’estranger els que s’ho poden permetre. Sabem que perquè se’n surtin a la vida han de saber català, castellà i anglès. Per això, quan ens parlen de bilingüisme, ens sona a retrocés, a pantalla passada.

Si volen que aquest bilingüisme sigui simètric, si és que ho volen realment, haurien d’entendre que el sistema educatiu del país ha de posar les eines perquè tothom, sense excepció, aprengui i usi les dues llengües.

Doncs bé, com que el discurs de l’AEB no té gaire prèdica aquí, se’n van allà on saben que els escoltaran. Per exemple, als diaris mesetaris, on periòdicament els reserven portades i articles a cinc columnes per denunciar el viacrucis que pateixen les famílies castellanoparlants que reclamen més castellà a l’escola per als seus fills. També han portat la qüestió a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, on en aquell moment la presidenta del Partit Popular els va atendre amablement i amb entusiasme, tot i que no era un assumpte de la seva competència. Després de temps insistint-hi, finalment van venir a Catalunya en missió humanitària i van concloure que les famílies de pas, aquelles que per qüestions laborals no romanen gaire temps aquí i han de portar els fills a l’escola, veuen vulnerats els seus drets lingüístics. Victòria pírrica perquè costa molt d’aguantar, escrit en un paper oficial, la idea que un grup reduït de famílies en situació de temporalitat sigui qui defineixi i condicioni el sistema educatiu de tot un país.

I és clar, els primers a qui s’han anat a lamentar i des de fa molt de temps, són els jutges. El govern Aragonès va aturar amb un canvi de normativa la imposició del 25% de castellà que s’ha anat aplicant per sentència judicial a un grup molt limitat d’aules i que ara es pretenia imposar a tots els centres catalans. L’AEB hi va presentar un recurs, perquè aquest és exactament l’objectiu que persegueix l’associació des del seu naixement. L’entitat va al·legar que el govern català no tenia competències per aprovar aquesta normativa. No he sentit que diguessin res d’altres governs autonòmics que estan aprovant lleis per escombrar el català de l’escola. Per cert, a les Balears tampoc sembla que tinguin gaire prèdica, pel que s’està veient ara que les famílies tenen possibilitat d’elecció de llengua a l’hora de matricular els seus fills. I és que la idea de segregació lingüística no agrada a ningú. El TSJC els ha donat la raó, passant per damunt del govern, del Parlament, de la majoria social i de pràcticament la totalitat de la comunitat educativa.

Aquest curs que hem deixat enrere, el Departament d’Educació ha fet una prova pilot d’aules d’acollida accelerades perquè l’alumnat nouvingut aprengués el català abans d’incorporar-se a la dinàmica de l’aula, perquè és evident que la llengua es troba en la base de la resta d’aprenentatges. Doncs bé, tot i que la prova ha estat un èxit, l’AEB ja s’ha afanyat a dir que aquest sistema no s’hauria d’aplicar a l’alumnat hispanoamericà, que podria integrar-se al sistema educatiu sense problemes si a l’aula es parlés més castellà. Sembla que més que integrar-los el que volen és estalviar-los haver d’aprendre català perquè ens podem entendre amb la lengua común que ja dominen.

Si aquest és el veritable objectiu, que no reclamin bilingüisme, que diguin clarament que volen viure a Catalunya exclusivament en castellà i que la pervivència de la llengua i la cultura catalanes els importa tres raves posats en tirereta. Que parlin amb propietat i diguin les coses pel seu nom. Que reconeguin que consideren la seva llengua superior (i ho és en nombre de parlants), que admetin que no volen que se’ls imposi el coneixement d’una llengua que menystenen, que somien que el català sigui opcional, no una llengua imprescindible.

En definitiva, que diguin les coses pel seu nom. Que no n’hi diguin bilingüisme. Ni tampoc Convivencia cívica, Manos Limpias o Ley de la Concordia.