L'aprenentatge de la ignorància

En el marc d'un laboriós procés d'aprenentatge de la ignorància, sovinteja un tipus de petició de llibertat destinada a perseverar en l'error. «A mi no em ratllis», etziben molts adolescents quan algú intenta argumentar una visió o una posició contrària a la que tenen ells. «No em ratllis» és l'anul·lació de tot matís, del diàleg, el triomf definitiu de la impermeabilitat de la intel·ligència. Aquest aïllament unicel·lular també té la seva aplicació en el món adult. «Tu em diràs el que vulguis, però jo em quedaré amb la meva [opinió]», escopim moltes persones abans d'iniciar-se un monòleg a dues bandes que, de fet, hauria d'haver estat un diàleg atapeït de matisos, inflexions, contrapunts i poliments.

Arran del recent contenciós entre Televisió de Catalunya i el FC Barcelona, TVC, agafant una mica el rave per les fulles, va acusar la directiva del Barça «d'impedir les retransmissions de futbol en català». En aquest país, ja se sap, un deute econòmic es pot transformar ràpidament en metafísica. Després de la retransmissió del darrer partit entre el Valladolid i el Barça, on Pere Escobar va tornar amb la seva devastació particular i va repetir constantment «peeeero» (per però) i «qué» (per què) caldria preguntar-se quin català tenim ara que tornem a gaudir de locucions en català. Després del partit, durant el sopar, vaig corregir amablement un cosí meu, un home de cinquanta anys, gran cirurgià, que deia «pero» en comptes de però. «A la tele també ho diuen», em va contestar abans d'ofendre's d'allò més i d'acabar reivindicant la seva parcel·la de llibertat: «A més, parlo com em dóna la gana.» No podrien ser temps més indignes: fins i tot la destrossa de la llengua es fa apel·lant a la llibertat.